El marit d'una amiga meva m'explicava ahir que ella està ingressada a l'UCI d'un hospital proper. Fa dies que hi és, no la poden passar a una habitació perquè no hi ha llits. Allà on se suposava retallarien quaranta llits, han suprimit dues plantes.
A més de la ràbia que sento davant la mentida i l'engany, penso en la meva amiga, una dona molt íntegra, amb molta força interior, que guareix el seu entorn. No m'estranya que hagi caigut malalta, ha xuclat totes les nostres misèries. Se m'entelen els ulls pensant que no té l'entorn que necessita a l'hospital. Temes com ara el dolor i el plaer, els hem de viure amb el màxim d'intimitat.
Amb responsabilitat es poden fer moltes coses abans d'aquestes retallades salvatges, com ara control de despesa, o de visites, no anem al metge si, realment, no estem malalts. No m'importaria haver de pagar un euro cada vegada que el metge em visita, la suma serien molts ingressos.
Aquells dies Petra va tonar a pensar en el seu cor dèbil, nessitava donar amor. Com sempre, la seva educació, la cultura, li permetien entrar al món dels somnis i ser feliç. Agafà un llibre de Vicenç Villatoro, Moon River, parlava d'una dona i un home que es troben a la galeria de l'Hospital Clínic, la seva conversa davalla, passant de l'àmbit formal a l'íntim. Respirà a fons, aquella lectura la va inspirar i recordà un pel.lícula protagonitzada per l'Audrey Herburn, basada en la novel.la de Truman Capote, Esmorzar al Tiffany's, amb algun fragment deliciós
Moon River, wider than a mile
I’m crossing you in style,
someday,
Old dream maker, your heart breaker,
Wherever you’re going,
I’m going your way
Si us plau, que ningú retalli els nostres somnis!
Antònia Caño i Bermúdez
Dimecres, 13 de juliol de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada