Hi havia una vegada al Japó un vell molt assenyat que vivia amb el seu nét, en una caseta, a dat d’una muntanya. La casa estava envoltada d’uns terrenys molt fèrtils, sembrats d’arrossars que eren dels pagesos que vivien més avall, al poble de platja, entre la muntanya verda i la mar blava. La franja litoral era tan estreta que només hi cabien les cases del poble. Per això, els pagesos havien plantat els arrossars a la muntanya, on tota una colla de rierols ajudaven l’arròs a créixer.
Cada dia, el vell i el nét miraven des de dalt de la muntanya les anades i vingudes de la gent de la costa. Un dia, quan l’arròs era gairebé madur i les espigues es gronxaven al sol, l’avi que mirava l’horitzó, tot d’una, va veure una cosa estranya, una mena de núvol que s’aixecava. Semblava com si el mar i el cel s’haguessin ajuntat.
L’avi es va posar la mà al front per veure-ho millor i després, tombant-se cap a casa, va cridar:
- Ione, Ione! Vés al foc, agafa un tió encès i porta’l!
Ione no sabia per a què volia el foc el seu avi però, com era molt obedient, va portar el tió encès.
L’avi ja n’havia agafat un altre i corria cap a l’arrossar de més a la vora. Ione el seguia tot estranyat fins que va veure, ple d’horror, com el vell llançava el tió encès en mig del sembrat.
- Avi, què fas? - De pressa, de pressa, llença el teu, no t’aturis, cala foc als arrossars, -va dir l'avi.
Ione, va pensar que l’avi s’havia trastocat i arrencà a plorar, però un nen japonès obeeix sempre, així que va llançar el seu tió damunt les espigues. De seguida la flama roja es va estendre ràpidament pels rostolls atapeïts i secs, mentre una fumera negra pujava cap al cel.
Des de baix, la gent del poble va veure l’incendi i, tot cridant “foc, foc” es van afanyar a pujar a la muntanya, corrent per una drecera estreta i tortuosa. Ningú es va quedar a baix. Fins i tot les mares, amb els petits a coll, pujaven cuita-corrents. Quan van arribar a dalt i van veure els arrossars cremats, van posar-se a cridar furiosos:
- Com ha estat això? Qui ho ha fet?
- Ho he fet jo - va contestar el vell amb calma. Tots es van arremolinar al seu voltant amb els punys enlairats i cridant:
- Per què? Per què? Aleshores el vell va tombar-se cara al mar tot estenent la mà cap a l’horitzó: - Mireu!
Es van tombar i van mirar. Allí, a l’indret on la gran mar blava s’estenia tan calmada poca estona abans, ara s’aixecava una onada gegantina des de la mar fins al cel. Era tan esgarrifós de veure que tothom va callar de sobte. Un moment d’espera... Tots tremolaven... L’onada corrent cap a la terra va caure damunt la platja amb un soroll horrible i va rompre contra la muntanya. Una altra onada... i una altra encara...
Després, res més que una gran estesa d’aigua. El poble havia desaparegut. Tota la gent era salvada a dalt la muntanya. Quan van comprendre el que el vell havia fet per a salvar-los el van beneir de tot cor perquè sense la seva acció ara serien tots ofegats sota l’onada ferotge.
La gran onada de Kanagawa de Hokusai (Tokio, 1760-1849) pintor i gravador japonès. Representa un tempesta en alta mar, just al moment que una onada gegantina és a punt de rompre contra el vaixell d'uns mariners. Al centre, al fons, el mont Fuji.
Música: Sympony No. 2 de Gustav Mahler.
Online recording software >>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada