Oblit

Tinc a les mans un llibre que es diu El dir de la gent. Són històries i rondalles de la vall de Riells del Montseny, compilades i escrites pel Jordi Colell i la Carme Escudé. És una joieta.

Al prefaci, els autors narren la història de tres fades que dansen sota una pomera, amb l'afany de voler-la només seva i perquè mai ningú els la prengui, l'encisen amb un encanteri, poema, de Josep Carner.

 "... a qui vingui a aixoplugar-se't

lleva el seny, dóna l'oblit

que el demà mai no previngui 

ni mai sàpiga l'ahir..."

***

De mica en mica, s'havia anat traient les pedres de l'ànima, per construir un camí voltat de verd de somnis i poder viure en pau. Ja no li xiulaven les orelles, ni li feia mal el dins. Ara l'únic que la preocupava era la por que havien passat les criatures. Amagades, espantades, desvalgudes i doblegades sobre elles mateixes. Haurien porgat les seves pedres?

El temps havia passat i havia perdonat aquell home. Tot i això, de tant en tant, una frase, una cançó, l' escrit d'una amiga, li fan presents aquells anys, molts, masses. És clar que tot no van ser penes, però sempre era present aquella ombra. Sabia que en qüestió de minuts, segons, tot canviava i arribava el daltabaix. Aleshores, ella, tan sencera, amb aquell empaque de senyora que la disfressava, era un cuc de terra; poruga, cargolada, indefensa.

***

M'agradaria recordar que moltes persones, criatures, avis, dones... pateixen maltractes i humiliacions en silenci, al seu entorn familiar. Aquestes persones se senten molt soles i desgraciades i, moltes vegades, amaguen el fets, perquè pensen que queden malament si accepten i fan públic, que qui més els hauria d'estimar, els denigra.

Voice Recorder >>