(fragment de Què vols de mi, amor? de Manuel Rivas)
La revetlla era al firal, guarnida amb garlandes de paper que anaven de branca a branca dels roures, i res més. En fer-se fosc, els únics llums que il.luminaven el ball eren uns fanals d'oli penjats als dos costats de l'empostissat i al quiosc de les begudes. Fora d'això, la nit queia amb un tul de boira muntanyenca que embolcallava els arbres d'enagos i vels. A mesura que passava el temps, es feia més espessa i ho anava emparant tot en una cosa fantasma, de la qual només sortien, abraçats i girant amb la música, les parelles més alegres, de seguida engolides de nou per aquell cel estès de terra.
***
Em vaig adonar que tocava sense amoïnar-me per si en sabia o no. L'únic que calia fer era deixar-se anar. Els dits anaven sols i l'aire sortia del pit sense ofec, empès per una manxa singular. El saxo no em pesava gens, era lleuger com una flauta de canya. Sabia que hi havia gent, molta gent, que ballava i s'enamorava enmig de la boira. Tocava per a ells. No els veia. Només la veia a ella, cada vegada més a prop.
Online recording software >>
2 comentaris:
El saxo, amb el violoncel i la veu de contralto són els sons que més m'agraden, perquè sobretot el saxo, en blues, i el violoncel s'assemblen a la veu humana.
Doncs, aquí el noi s'explica molt clar. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada