Mana qui mana

Adaptació d'un conte de Teresa Duran

EL REI
Una vegada hi havia un rei gros i lluent. Tenia una cara de pa de pagès, unes galtarres de pebrot vermell i un ventre rodó. Es deia Jous, Sa Majestat Jous I.
 Aquell rei tenia prou feina a rumiar què volia per esmorzar, per dinar, per berenar i per sopar. Així com que volia per picar entre hores.
Cada vegada que algun criat li preguntava:
. Què mana el rei?
El rei responia:
- Un plat de botifarra amb seques i per postres coques de llardons.
Una altra cop? Si ja ho heu demanat quatre cops seguits.
Vet aquí que aquesta era la manera de manar que tenia el rei Jous I.

Com el rei no manava res de profit, tot el país anava en doina i els súbdits van anomenar una comissió amb un secretari que anés a parlamentar amb el rei.

-Senyor rei, ho sentin molt, però haurem de buscar un ministre que us ajudi a manar.

EL SENYOR LLUNS
I el van trobar. Era un home prim i sec, llarg i esblanqueït com un ciri. Duia ulleres, un vestit gris, un barret gris, un abric gris i una camisa blanca. A la mà hi duia sempre una cartera.
El van nomenar ministre Lluns i el primer que va manar i ordenar és que tothom comencés a treballar. Menys xerrar i més treballar.
Bufa! Quin mal humor que gastava el ministre Lluns i quina mala cara que feia.
I la gent del poble deia: Si mana el rei no treballen gota, però si mana el senyor Lluns, ens cansen com a rucs. Hem de trobar una solució.

La comissió amb el secretari es va tornar a reunir i van decidir dir al senyor Lluns que havia de trobar uns ajudants que l'ajudessin a fer la feina amb calma.

MARTS i MECRES
Qui vol fer d'ajudant? -va dir el senyor LLuns.
-Nosaltres, van dir els bessons. Eren Marts i Mecres.
Però com ho farem per distingir-los? - va exclamar la gentada.
El fet que tinguessin noms diferents era una sort. Si l'un era ros i pigallat, l'altre era pigallat i ros. Si l'un duia una bona tofa de pèls a sota el nas, l'altre portava un bigoti d'allò més lluït.

- Que treballin! - deia el senyor Lluns.
- Que trisquin! - pontificava el senyor Marts.
- Que feinegin - afegia el senyor Mecres

- Ja hi som! - exclamava el poble.

Que si naps, que si cols, que si daixonses.... La gent jove... ja se sap, pa tou. Hauria de manar un vell.

VENDRES
La comissió i el secretari van buscar i trobar la vella més vella de tot el país, la Vendres.
Era sorda com una campana. Vestia de negre de cap a peus. Tothom li deia iaia Vendres.
-Ai!, estic massa cansada per manar. Massa cansada per decidir. Em sembla que no en tinc edat, si no puc dir ni fava.
El rei va tenir una idea: que li portin un plat de botifarra amb seques i coques de llardons. Però allò era massa difícil de rosegar per la senyora Vendres que es va demanar un plat de faves tendres i un platet de peix bullit.
Això últim la va reviscolar molt i va manar que fos el plat del país. Però es va aixecar la protesta, que anava encapçalada pel rei.

Entre tots van obligar la iaia Vendres a presentar la dimissió. Cosa que ella esperava en candeletes, però fixeu-vos si era múrria la iaia Vendres que abans d'anar-se va proposar com a successor al seu nebot.

SABTE
El secretari i la comissió van córrer a buscar-lo, però encara no l'havien cridat que ell ja s'havia presentat. Saltava i ballava que no parava quiet. Duia els cabells esborrifats i tot de cascavells.
Ui, si en tenia d'idees l'esbojarrat!
-Mano que ens anem tots d'excursió a buscar bolets! Una cursa d'estels, un ball, un sopar, una cursa de bicicletes...
Vull, vull, vull... Allò no tenia aturador!
Quin desori! Quin xivarri! Quin enrenou!
Massa arrauxat, vaja! I aviat hi va haver descontents.

LA GUERRA
I es va armar la grossa! Els més joves estaven a favor del senyor Sabte. Els més vell de la Vendres. Els monàrquics veien que el seu rei es podia quedar sense el plat de seques... La gent d'ordre estaven a favor de Lluns. D'una cosa va venir l'altra i va exclatar una guerra de les pitjors.

Finalment, els del país cansats de tanta guerra van fer una crida per buscar un mag. Els mags sempre han estat consultats quan van mal dades.

UMENGE
- És molt senzill -va dir el Umenge, perquè tot vagi llis ha d'haver-hi una mica de tot: una mica de feina, de tiberi, de repòs...Per això heu de manar un dia cadascú. I un dia me'l deixeu per a mi, que no manaré, però tampoc no deixaré manar els altres. Serà un dia de pau i tranquil.litat.

I per esborrar el record de la guerra, serà millor que no ens diguem ministres, sinó un nom ben diferent.

Ens di... (i no el van deixar acabar) i amb el nom de DI van ser anomenats:

DI  LLUNS
DI  MARTS
DI  MECRES
DI  VENDRES
DI  SABTE
DI  UMENGE

I un caganiu va dir:
- I el rei?
- El rei que mani només un dia a l'any:

DI JOUS GRAS. 
- I aquell dia, tots menjarem botifarra amb seques.

Conte, contat...