En Tito era l’estrella del circ Randi. Actuava cada dia, jugava, corria, ballava i saltava. I quan queia a terra, totes les criatures feien unes grans riallades, i ell era molt feliç de fer-les contentes. Cada dia, abans de sortir a l’escenari, guarnia la seva cara amb un bufó nas vermell rodó.
Un dia, mentre en Tito feia el famós número de
les pilotes de colors voladores, va passar una cosa molt estranya, però no
es va adonar fins que va acabar l’actuació. Un cop era al seu camerino, es va
mirar al mirall i va fer un crit d’esglai.
-Ah, el meu nas! He perdut el meu bonic nas
vermell, sense ell ja no podré fer riure la mainada –anava dient mentre feia
sanglots.
I per més que el va buscar, buscar i buscar
per tot arreu, no el va trobar.
Al dia següent, va decidir anar a la ciutat en
tren per comprar-se un nas nou. Allà va entrar en una botiga i quan va veure la
dependenta tant eficient, amb aquells ulls negres tant vius, al darrera d’unes
ulleres rodones, es va sentir petit, molt petit, petitíssim.
La dependenta el va mirar i li va dir:
-
Què puc fer per Tu?
Estic buscant un nas, vermell – va explicar en
Tito amb una veu fluixa, molt fluixeta.
- Aquests són els que estan més de moda aquest
any. –Va somriure la jove, tot oferint a en Tito un nas vermell quadrat.
El Tito se’l va emprovar.
- No, -va dir. Això no és el que estic buscant.
Llavors, la dependenta va treure un nas
triangular. En Tito se’l va emprovar.
-No, va dir. Aquest tampoc és el que busco.
Aleshores, li va treure un nas en forma de
rombe. En Tito se’l va emprovar.
-No, va dir de nou.
Finalment, la dependenta li va treure tots els
nassos que li quedaven. En Tito se’ls va anar emprovant. Cada vegada que
agafava un de nou, negava amb el cap. No trobava el nas que estava buscant.
En tota la ciutat no va trobar un nas rodó.
Això és el final –va pensar en Tito-. Qui voldrà un pallasso sense el seu nas
vermell i rodó?
Aquella nit en Tito va tenir un somni. Va
somiar que un ocell li tornava el seu nas. Quan es va despertar, però,
continuava sense nas. Trist i desesperat, va anar a veure l’amo del circ.
Aquest va animar en Tito tot dient-li:
-Al públic li agrades tu i les coses que fas,
encara que no tinguis nas. Tito, sense tu, no hi ha espectacle. Tu ets l’estrella
del circ Randi.
I, llavors, en Tito va comprendre que el
públic l’estimava i l’estava esperant.
En Tito va córrer.
En Tito va jugar.
En Tito va ballar i saltar.
I quan en Tito feia el seu famós número amb
les pilotes de colors, va passar una cosa meravellosa!
I el públic no va parar de riure i d’aplaudir-lo.
*******
Aquest conte m'ha agradat perquè ens fa reflexionar sobre la nostra vàlua. Tot explicant-nos que no hem d'estar tant preocupats pels complements, doncs el que els altres veuen de nosaltres, en realitat, és el que hi ha a sota. És per allò nostre autèntic que ens estimen, o no :-)
6 comentaris:
Un conté rodó, com el nas vermell perdut.
No estic tan segura que els altres ens vegin realment com som: veuen les aparences.
En el cas de Tito, devia fer i dir altres coses que el compensaven del nas perdut.
He,he,he! No tan perdut, finalment, l'he trobat.
Potser sí que només veuen les parences.
Jo em pregunto, què deu haver-hi sota un nas de pallasso?
Antònia, no he esmentat "Memòries d'Àfrica" expressament. Per a mi és més important la pel·lícula "El festí de Babette". I qui coneix Isak Dinesen ja sap que va escriure les memòries. I és més, al llibre Anécdotas del Destino hi ha un conte, Una Historia Inmortal, que va ser protagonitzat per Orson Welles i Jeanne Moreau, més important que les Memòries, també.
Olga, no he vist, ni llegit "El festí de Babette", però aviat hi posaré remei. Com a mínim, pel que fa a la pel.lícula.
Ja t'explicaré.
Publica un comentari a l'entrada