L'aiguader

Hi havia una vegada, en un petit poble, un home que treballava d'aiguader. En aquell temps, l'aigua no sortia de les aixetes, com ara, es trobava al fons de pous profunds o al cabal dels rius. Si no hi havia pous excavats a prop del poble, aquell que no volia anar a buscar l'aigua personalment, l'havia de comprar a un aiguader que amb grans gerres, anava i tornava del poble amb el preuat líquid.

Un matí, una de les gerres es va esquerdar i començà a perdre aigua pel camí. En arribar al poble, els compradors li van pagar les acordades deu monedes per la gerra de la dreta, però només cinc pel contingut de l'altra que tot just arribava a la meitat.

Comprar una gerra nova era massa costós per l'aiguader. Així va decidir apressar el pas per compensar la diferència de diner que rebia.

Durant dos anys l'home va continuar anant i tornant, portant aigua del pou al poble i rebent les seves quinze monedes com a pagament per la gerra i mitja d'aigua.

Una nit el va despertar un soroll a la seva habitació:

- XXXXiiiii... XXXXXiiiiii... 

- Qui hi ha? -preguntà l'home.

- Sóc jo -digué una veu que sortia de la gerra esquerdada.

- Per què em despertes a aquestes hores?

- Suposo que si et parlés de dia, a la llum del sol, l'ensurt no et deixaria escoltar-me i necessito que ho facis.

- Què vols?

- Vull demanar-te que em disculpis. No va ser culpa meva l'esquerda per on l'aigua s'escola, però sóc conscient del molt que té perjudicat. Cada dia, quan arribes al poble cansat i reps pel meu contingut la meitat del que reps per la meva germana, em vénen ganes de plorar. M'hauries d'haver canviat per una gerra nova i llençar-me, enlloc de mantenir-me al teu costat. Vull agrair t'ho i demanar-te, una vegada més, que em disculpis.

- És graciós que em demanis disculpes -digué l'aiguader-. Demà, ben d'hora, sortirem junts tu i jo. Vull ensenyar-te una cosa.

L'aiguader seguí dormint fins a l'alba. Quan el sol sortí per l'horitzó, prengué la gerra esquerdada i se'n va anar amb ella al riu.

-Mira- digué assenyalant la ciutat-. Què veus?

- La ciutat -digué la gerra.

- I què més? -preguntà l'home.

- No sé... El camí.

- Exacte. Mira al costat del camí. Què veus?

- Veig la terra seca i pedres al costat dret del camí i fileres de flors al costat esquerre -va dir la gerra, que no entenia què li volia mostrar el seu amo.

- Durant molts anys he recorregut aquest camí trist i solitari portant l'aigua fins al poble i rebent igual quantitat de monedes per ambdues gerres... Un dia vaig notar que t'havies esquerdat i perdies aigua. Jo no podia canviar-te, així és que vaig prendre una decisió: comprar llavors de flors de tots els colors i sembrar-les a tots dos costats del camí. A cada viatge que feia, l'aigua que vessaves regava el costat esquerre del camí i, en aquests dos anys, has aconseguit crear aquesta diferència. 

L'aiguader féu una pausa i, acaronant la seva lleial gerra, digué:

I tu em demanes disculpes? Què importen algunes monedes menys si gràcies a tu i a la teva esquerda els colors m'alegren el camí? Sóc jo qui t'ha d'agrair el teu defecte.

Extret "Amarse con los ojos abiertos" de Jorge Bucay i Silvia Salinas. 

Som en temps de cireres.