armadillo

MILO L’ARMADILLO de Jan Jearnley 

Aquest conte té una dedicatòria molt emotiva

Per a totes aquelles persones que algun cop han sentit que la seva vida es desteixia. 

Quan faltaven pocs dies per l’aniversari de la Mariona els seus pares li van preguntar quin regal volia.

- Vull un conill rosa i molt suau, -va dir la Mariona-.

Potser us penseu que trobar un conill rosa i molt suau és cosa fàcil. Doncs no, no ho és gens ni mica. A la botiga de joguines tenien un elefant rosa, una nina rosa, un rinoceront rosa i també un pelicà rosa.

- Jo el que vull és un conill rosa i molt suau. 

A la botiga d’animals hi havia conills grisos... I també n’hi havia de marrons, de blancs, amb taques...

- Però jo el que vull és un conill rosa i molt suau.

La Mariona va buscar-lo per tot arreu, però res de res. Ella no entenia com és que era tan difícil trobar un conill rosa i molt suau. Estava desconcertada.

Aleshores, l’àvia de la Mariona va tenir una idea genial. Jo te’n faré un –va dir-li-. I amb dues agulles de fer mitja i un cabdell de llana rosa molt suau va posar-se mans a l’obra...

Clic-clac

Clic-clac

A mitja feina se li va acabar la llana de color rosa, però n’hi va afegir d’altres colors.

Clic-clac

Clic-clac

Quan va tenir la feina llesta, va veure que el que tenia entre les mans no era un conill rosa i suau, sinó una cosa del tot diferent. Perfecte, va dir l’àvia fent una rialleta. Estava molt satisfeta del resultat. M’ha sortit molt bufó, rosa i molt suau, -va dir-.

La Mariona, en veure que de la capsa sortia un filet de color rosa, va esbufegar il.lusionada. 

- Visca! Deu ser una cosa suau... i rosa... Oh! –va exclamar la Mariona-.

- Et presento a Milo l’armadillo –va dir l’àvia-.

La Mariona va tenir una decepció. El que ella volia de debò era un conill, però com no volia ferir els sentiments de l’àvia, va dir: 

 

- Àvia, és preciós. 

No era un conill rosa i suau, però l’àvia s’hi havia esforçat molt. Hauria de conformar- se amb el Milo l’armadillo.

Primer de tot, la Mariona i el Milo s’havien de conèixer.

En Milo era un gran esportista.

Saltes molt bé –va dir la Mariona-, però els conills fan salts més alts.

En Milo tocava cançons funky.

Ho fas molt bé –va dir la Mariona amb indiferència- però t’he de dir que els conills només toquen música clàssica.

Tots dos van embarcar-se en aventures extraordinàries.

Sí, és molt divertit –va dir la Mariona- però has de saber que els conills són us grans mariners valents i experts.

Els dies anaven passant. I junts jugaven a moltes coses, s’explicaven contes i s’ho passaven d’allò més bé.

Tot i que es divertien molt, la Mariona no deixava de pensar en conills roses i suaus.

És molt graciós –li van dir els seus amics- que tenien conills roses i suaus.

És diferent –van fer-.

És un armadillo –els va explicar la Mariona-.

És molt bufó –van dir els altres nens i nenes-.

Però no és un conill rosa i suau –va sospirar la Mariona-.

En Milo va sentir totes i cadascuna d’aquelles paraules i va decidir fer feliç la Mariona. Se’n va anar a la perruqueria i va demanar un servei complet. Però ni així va aconseguir assemblar-se gens a un conill rosa i suau.

Va dirigir-se a una botiga de disfresses se’n va comprar una. Però en comptes d’un conill rosa i suau, semblava un beneit.

En Milo l’armadillo estava molt trist. Sabia fer un munt de coses interessants, però era incapaç de convertir-se en un conill rosa i suau. Això era completament impossible.

O potser no?

Aleshores va decidir anar a veure l’àvia i demanar-li que el desfés. Potser després podria teixir un veritable conill rosa i suau per a la Mariona. Era tot el que se li acudia. I tot trist, se’n va anar a veure l’àvia. 

*********

Aquell dia la Mariona, en tornar de l’escola, tenia un munt de coses per explicar i ensenyar. Però quan va cridar en Milo ningú li va respondre. En Milo l’armadillo se n’havia anat. Ara no tenia ningú per compartir històries o per jugar. Només li quedava un sentiment de tristesa i de buidor. La Mariona es va adonar que havia perdut una cosa molt especial.

 

- No t’amoïnis, preciosa –va dir-li la seva mare. Ara tindràs un conill rosa i molt suau.

- No vull cap conill rosa i suau, va dir plorant la Mariona. Vull el meu Armadillo.

 

Aleshores va veure un fil rosa... El va seguir... i seguir... Fins que el va trobar. Llavors (un cop l’àvia va adobar la cua del Milo, que s’havia desfet), la Mariona i en Milo van tornar a casa.

Com pots veure, fins i tot un armadillo, es desmunta amb segons quines agressions. Ara, sempre hi ha algú disposat a adobar-lo.