Quedem a la terrassa del Cafè de les 3 viles,
fa un dia esplèndid, el sol ens acompanyarà tota l’estona que dura l’entrevista.
Per què pintes?
T’explico... Ja de petita tenia el do de saber dibuixar, a l’escola ho van detectar de
seguida, i van informar als pares. Quan tenia 18 anys vaig voler iniciar
estudis a l’escola
Massana i vaig fer la prova d’ingrés, que va sortir tan bé, que vaig passar directament al segon
curs, on es feia una mica de tot, perquè cadascú pogués descobrir quin camí
havia de seguir. Però, en finalitzar aquell curs, a casa em van dir que millor que ho deixés perquè era una carrera molt
llarga, i m’havia de posar a treballar per guanyar-me la vida. I així ho vaig fer.
En aquells moments, els anys 60 del segle XX, un dels modistos de alta costura, Pedro Rodriguez, tenia un figurinista (dibuixant dels vestits de les models) que s’anomenava Marcello que donava classes a l,Escola Internacional Feli, i allà durant dos anys vaig poder desenvolupar aquesta tendència innata meva de dibuixar.
Després al casar-me i canviar de feina ho vaig
deixar aparcat, però a nivell de família i amics no vaig parar de dibuixar
coses: nadales, pantalles, coixins, feia retrats/caricatura que agradaven
molt... En aquell moment, li tenia respecte
a la pintura perquè no m’hi havia enfrontat decididament.
Va ser més endavant, al començar una vida nova, vaig anar a treballar a una joieria/galeria d’art de una amiga meva, la pintora i dissenyadora Mercè Juvés, i em van venir ganes de pintar. Ella em va ensenyar a agafar-li carinyo a la seda, que és la fibra natural més exquisida, i a deixar-me anar amb els colors. Em va donar una classe magistral pintant-me un mocador de seda a casa! Així vaig començar. Després vaig vendre els foulards i mocadors que feia a la galeria, on veia que agradaven. Al cap de nou anys vaig decidir muntar un petit estudi a casa per dedicar-me només a atendre els encàrrecs i, des d’aleshores, no he deixat de pintar.
Va ser més endavant, al començar una vida nova, vaig anar a treballar a una joieria/galeria d’art de una amiga meva, la pintora i dissenyadora Mercè Juvés, i em van venir ganes de pintar. Ella em va ensenyar a agafar-li carinyo a la seda, que és la fibra natural més exquisida, i a deixar-me anar amb els colors. Em va donar una classe magistral pintant-me un mocador de seda a casa! Així vaig començar. Després vaig vendre els foulards i mocadors que feia a la galeria, on veia que agradaven. Al cap de nou anys vaig decidir muntar un petit estudi a casa per dedicar-me només a atendre els encàrrecs i, des d’aleshores, no he deixat de pintar.
Influències en la teva
obra...
La de la Mercè Juvés a qui
estic molt agraïda. De fet, treballar en una galeria d’art abstracte m’ha marcat; el realisme el valoro
però em criden més l’atenció les taques distorsionades, el moviment, l’aire
que flueix, l’energia positiva circulant, els COLORS, per fi… ! També els pintors impressionistes m’agraden perquè les taques de color són més importants que
la figura.
****
L’entrevista sobre la seva obra s’acaba aquí, però la conversa amb la Mon, sobre el seu món,
continua una bona estona. Són moltes les vivències d’aquesta artista de les 3 viles.
Text: Antònia Caño
Fotografia: Joan Carles Molina.
Sant Vicenç de Montalt, 19
de maig de 2014.
1 comentari:
Practicar les arts és molt interessant: són recursos que tenim per a tota la vida.
Publica un comentari a l'entrada