ORÍGENS

No m’he sentit mai membre d’una comunitat religiosa, tampoc m’he sentit mai totalment d’una nació. En canvi, m’identifico fàcilment amb els afers dels meus veïns,tots sota el mateix cel.

Per això quan fa uns dies el col·lega Juan Carlos, del Grup Fotogràfic de Sant Vicenç de Montalt, em va cridar l’atenció sobre una creu que tenim al nostre municipi, hi havia passat pel costat moltes vegades,però mai havia parat atenció, de seguida vaig començar a buscar informació. La creu té Jesucrist mirant cap a mar i a la Verge Maria de cara al poble.

I buscant i buscant, vaig acabar parlant amb na Blanca Vilà Reyes que em va explicar que aquesta creu la van posar els seus pares als inicis dels anys quaranta del segle vint, per delimitar el terme. El fet que la col·loquessin en aquest lloc,i no a la platja, tots sabem que Sant Vicenç de Montalt arriba fins a mar, es deu segons Blanca Vilà al fet que allà era molt difícil d’instal·lar. La creu va ser feta per en Planas, un escultor de Barcelona, i, inicialment, era més alta, però els canvis d’ubicació, han modificat el basament, cada vegada més baix.

Aquesta petita recerca m’ha ajudat a reflexionar sobre una altra a la que fa anys que hi dono voltes, la recerca de la identitat. Aquests dies tothom en parla, si s’ha de ser un charnego agradecido (mestre Paco Candel), o no... 

A mi, no m’agraden les arrels, i encara menys la imatge. Si pensem en un arbre, veurem que les arrels s’enfonsen en el fang, el lliguen,el mantenen captiu. A mi m’agrada parlar de camins i de persones que fan camí juntes, i aquesta complicitat pot durar anys, o no. Cada camí té el seu origen  i, a cada cruïlla del camí, s’hi sumen altres camins.

Seria quelcom semblant a pertànyer a una identitat col·lectiva que no està subscrita a un territori concret, però sí a un ideal, el que professa l’humanista, en el sentit filosòfic, que considera que les persones són el més important. Per això, és un plaer per a mi compartir aquesta vella història d’un veïns del nostre poble.

Text: Antònia Caño

Fotografia: Joan Carles Molina