Rellotge aturat a les set

En una de les parets de la meva habitació tinc un rellotge antic que ja no funciona. No recordo haver vist mai moure’s les agulles, sempre assenyalen la mateixa hora: les set en punt.

Aquest rellotge és un ornament inútil d’un paret blanquinosa i buida. Malgrat això, hi ha dos moments durant el dia,instants fugaços, en que el vell rellotge ressorgeix de les cendres.

Quan tots els rellotges del poble marquen les set, i la campana de les església fa sonar set vegades el seu cant, el vell rellotge de la meva habitació sembla cobrar vida. Dues vegades, al matí i al vespre, el vell rellotge se sent en harmonia completa amb la resta de l’univers. Si algú el mirés aleshores, només en aquests dos moments, diria que funciona perfectament...Però, així que passa aquest instant, quan les agulles de la resta de rellotges continuen el seu camí, monòton, i el meu vell rellotge perd el pas i roman fidel a aquella hora que un dia va aturar el seu caminar.

Jo estimo aquest rellotge. I com més en parlo,més me l’estimo, perquè sento que cada vegada m’hi assemblo més.Jo també estic aturada en el temps. Jo també em sento clavada i inútil. Jo també sóc, d’alguna manera, un ornament en una paret buida.

Però també gaudeixo de moments fugaços quan arriba la meva hora. Durant aquest temps, sento que estic viva. Tot està clar i el món es torna meravellós. Puc crear, somiar, volar, dir i sentir més coses en aquests instants que en tota la resta del temps. Aquesta harmonia es produeix i es repeteix amb una cadència.

La primera vegada que la vaig sentir, vaig provar d’aferrar-me a aquell instant creient que el podria fer durar per sempre. Però no va ser així. Com al meu amic el rellotge, a mi també se m’escapa el temps dels altres.

Quan aquests moments passen, els altres rellotges continuen girant i jo torno a la meva rutinària mort estàtica, a la meva feina, a les xerrades de cafè, al meu caminar avorrit  que anomeno vida.

Però sé que la vida, la vida és una altra cosa.Jo sé que la vida, la de veritat, és la suma d’aquells moments fugaços en què hem estat amb harmonia amb l’univers.

Tots nosaltres, pobres, creiem que vivim, però només ho fem en els moments de plenitud. Aquells que no sàpiguen això i insisteixin en voler viure sempre, quedaran condemnats al món gris i repetitiu de caminar en la quotidianitat.

Per això m’estimo el meu vell rellotge, perquè ell i jo som la mateixa cosa.

Adaptació d'un conte de Giovanni Papini