Anés on anés, Joan no s’aturava mai davant del perill. Un dia va arribar a una petita ciutat on hi havia una hostal on llogaven habitacions per dormir. Va anar a veure l’hostaler i li va demanar una habitació per passar aquella nit i l’endemà poder reprendre el seu viatge frecs i descansat.
Ho sento, li va dir l’hostaler, no em queden habitacions però si no tens por pots anar a dormir al palau. Jo no en tinc de por, va contestar Joan.
Doncs, ves-hi, li va dir l’hostaler. Però t’adverteixo que tothom que s’hi ha estat fins ara, l’endemà quan els de la Companyia han anat, estava mort.
Doneu-me la clau i no us preocupeu per res, li va dir Joan que demà en tornarem a parlar. En Joan va agafar la clau, una espelma, una ampolla de vi i una salsitxa i se’n va anar cap al palau que estava als afores de la ciutat. Va posar la clau al pany i va obrir la porta que grinyolava, nyiiiiiic.
Tot just davant va veure una sala immensa, amb una gran xemeneia i una taula, es va seure i v començar a sopar. Tot just havia començat a sopar, quan una veu forta i greu es va sentir que sortia de dins de la xemeneia:
TIRO?
Doncs tira. Va dir Joan. I tot seguit una cama va caure de la xemeneia i va anar a parar molt a prop d’on seia en Joan. El noi la va mirar, va agafar un got de vi i va dir: salut!. I continua sopant.
Al cap d’una estona una altra veu:
TIRO?
Doncs tira.
Una altra cama.
Un braç.
Un altre braç.
El tronc.
El cap
Quan el cap es va col·locar sobre el tronc va aparèixer un gegant immens. Amb un ulls que miraven fixament, unes celles peludes i negres, una boca gran i grossa tancada i una expressió enfurismada a tota la cara.
En Joan se’l va mirar i sense perdre la postura va dir:
Salut!
Agafa l’espelma i segueix-me, va dir el gegant. Joan va agafar l’espelma.
Passa al davant, li va dir el gegant. No, passa tu, va contestar en Joan. El gegant va anar al davant fins que van arribar a una porta que hi havia a sota de l’escala.
Obre-la va dir el gegant. No, obre-la tu, li va contestar en Joan. El gegant va donar una empenta a la porta i la va enfonsar. Van trobar unes escales i baixaren fins arribar a una cripta fosca. Allà, al terra, hi havia tres làpides.
Aixeca-les!, li va dir el gegant. No, aixeca-les tu li va contestar Joan. El gegant va aixecar les làpides com si fossin fulles dels arbres. A sota de cadascuna i havia una marmita plena d’or.
Porta-les a dalt! Li va dir el gegant. Porta-les tu, li va contestar en Joan.
El gegant va agafar les 3 marmites. I quan van ser-hi a dalt, l’home va dir a en Joan: s’ha trencat l’encanteri. I tot seguit la primera cama se le va desenganxar i va sortir volent xemeneia amunt.
D’aquestes marmites, la primera és per a tu. I un braç va sortir volent xemeneia amunt. La segona és per la gent de la Companyia que vindrà demà a buscar-te creient-se que ets mort. I un altre braç va volar per la xemeneia. La tercera és pel primer pobre que et trobis. I se’n va anar l’altra cama quedant assegut sobre el tronc. El palau és per a tu. I se’n va anar el tronc quedant només el cap.
La dinastia dels senyors d’aquest palau s’ha perdut per sempre i el cap va sortir volant per la xemeneia.
Tot just va sortir el sol es va sentir un cant de morts: Miserere mei, miserere mei. Era la Companyia que venia amb el taüt preparat a buscar el cadàver de Joan sense por. I el van veure a la finestra, fumant-se una pipa.
Joan sense por es va fer ric i va viure al palau fins que un dia se li va ocórrer donar-se la volta de presa i va veure la seva ombra i es va espantar tant que va caure mort.
Adaptació de la llegenda de Juan sin miedo extreta de:
CALVINO, Italo. Cuentos populares italianos. Madrid: Siruela, 1993.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada