Aquests dies he tornat a llegir el llibre d'Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira i em delecto reflexionant sobre alguns paràgrafs. Intentaré explicar per què.
Segons una teoria d'un metges psicòlegs i filòsofs, la personalitat és com una confederació de diverses ànimes dins nostre. Allò que diem, la forma d'ésser depèn del control d'un jo hegemònic que s'ha imposat en la confederació de les nostres ànimes; en el cas que sorgeixi un altre jo, més fort i més potent, aquest jo derroca el jo hegemònic i li pren el lloc. Més endavant diu que en els moments de soledat, és més fàcil que es produeixi un canvi de jo hegemònic.
El llibre està ambientat a Portugal, al voltant de 1934, quan hi havia la dictadura de Salazar. El protagonista, un periodista vell, canvia de jo hegemònic.
El tema del canvi en les persones madures és freqüent a la literatura, ara mateix em ve a la memòria un fragment d'una poesia de Machado.
Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
...
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.
Antònia Caño i Bermúdez. 13 de juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada