Al matí, d'hora, la llum del sol il.lumina el prat. Si es para atenció, se senten sorolls, PLOF, PLIF, PLAF.... Són les primeres flors de primavera que s'obren.
La mare talpeta treu el cap del seu cau, on ha passat tot l'hivern amb la seva filla Alberta. Parpelleja perquè necessita acostumar-se a la llum, també esternuda ACHÍS! Un raig de sol li fa pessigolles al nas. Finalment, decidex sortir i s'estira mandrosa.
- Quin dia més bonic i quina bona olor se sent! La mare talpeta avisa a la seva filla - Desperta Alberta!
- Uuuuuuuuuuaahh! fa l'Alberta amb mandra. Què passa?
- Ha arribat la primavera, diu la mare.
- La primavera, què és la primavera? Li pregunta Alberta amb els ulls mig tancants.
- El ratolins, els eriçons, les marmotes, les abelles, els óssos, les flors i l'amor...
- Què és l'amor? Pregunta Alberta.
Aleshores, la mare talpeta li explica que l'amor és una cosa molt especial. L'amor fa que sembli que tinguis papallones voleiant dins teu i, et sents tan feliç que voldries saltar fins als núvols.
- Què bé que sona, diu l'Alberta. I després d'esmorzar llet fresca de cabra i engrunes de pa, l'Alberta s'acomiada de la seva mare.
- On vas? Li pregunta la mare sorpresa.
- Vaig a buscar l'amor, li diu, mentre li fa un petó sorollós.
L'Alberta està de bon humor i camina, a poc a poc, pel prat verd. Observa els nous brots dels arbres, les primeres flors i saluda a tots els animals amb que es creua; que, de mica en mica, han anat sortint de les seves lludrigueres. Més no troba cap rastre de l'amor. Que estrany, pensa, i s'emprenya una mica per no haver demanat a la seva mare on es troba l'amor a la primavera; als arbres, a l'herba, a la vora d'un petit llac...
Camina amb el cap cot, envoltant una roca gran, quan de sobte PLAFF!
- Au! Exclama Alberta, fregant-se el cap.
Davant d'ella hi ha un jove talp que també es frega el cap.
- Per què no vas amb compte! Li crida Alberta, emprenyada.
- Qui jo? Li diu el talp. Tu tampoc has tingut cura.
- Hum, fa l'Alberta que després es mira el talp i li pregunta, què busques?
- Jo busco l'amor, contesta el talp, i tu?
- Jo també busco l'amor li diu l'Alberta sorpresa.
Bé, doncs, si vols, el podem buscar junts, -li diu el talp.
L'Alberta arrufa una mica el nas i tot seguit pensa, està bé. Em dic Alberta, li diu allargant la mà. I jo Fred, contesta el talp. I ambdós es posen en camí a la recerca de l'amor.
Primer de tot van cap els arbres que envolten el prat. Uf! si que són alts, -diu l'Alberta posant-se de puntetes. No crec que l'amor es trobi en els arbres, -diu en Fred després d'una estona. Té -diu Fred, i li posa un jersei a l'Alberta sobre les espatlles.
Continuen el seu camí pel prat. Bé, no sé -diu l'Alberta, que té mal al clatell de tant mirar cap a baix, si l'amor estigués al terra, tothom el trepitjaria. Cert, contesta en Fred, però... on podem continuar buscant? L'Alberta es posa a pensar i al cap d'una estona diu, només se m'acudeix buscar al petit llac que hi ha al darrera del turó.
La pujada al turó és molt empinada. Ja són gairebé a dalt, en Fred va al darrera de l'Alberta quan, de cop i volta, aquesta, topa amb una pedra caient cap enrera i arrossegant a Fred amb ella, turó avall. En arribar a baix, els dos estant abraçats.
Ejem! T'has fet mal? -li pregunta Fred a l'Alberta. No, crec que no, contesta la talpeta amb un fil de veu. Quan ell li allarga la mà per ajudar-la a aixecar-se, ella el mira als ulls marrons que brillen càlids.
Els dos talpets han arribat al llac. És el capvespre. Serà millor que ens separem, -diu Fred, tu vas per l'esquerra, envoltant el llac, i jo per la dreta. D'acord, respon Alberta.
Quan es tornen a trobar en Fred li demana, què has trobat l'amor? No, respon Alberta decepcionada. I tu? Jo tampoc, sospira Fred. L'Alberta veu una barqueta que es troba a l'altra vora del llac i, tota contenta, li diu: Vine, fem un descans!
Un al costat de l'altre, l'Alberta i en Fred estan asseguts a la barqueta, deixant-se portar per l'aigua. Bufa una brisa càlida de capvespre i, al darrera el llac, el sol es pon, endinsant-se dins l'aigua com un taronja gegant de color vermell lluminós.
L'Alberta sent com la mà de Fred s'acosta a la seva molt lentament. Per un moment, els dos resten quiets. Després l'Alberta nota una estranya sensació a la panxa, un formigeix. Alhora, sent com si moltes papallones volessin d'un costat a l'altre dins seu, com si fes tombarelles, cada vegada més ràpides.
L'Alberta es gira cap en Fred i li diu, jo crec... Jo també crec... li murmura en Fred. Quan surten de la barqueta, ambdós s'agafen de la mà i ballen i salten a l'aire, tant alt que sembla que vulguin tocar el cel.
I conte contat...
(explicat a la Marató de TV3, organitzada per les AMPAS dels centres educatius, d'un poble del Maresme)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada