Per què explico contes...

Diuen que quan dues estrelles es coneixen, el primer que fan és dir-se quina funció fan al món. Així, una nit, es van trobar Estelfaula i Estelescorpí. La rondallaire explicà a l'altra que teixia somnis per posar-los al món i la metzinera, cansada i quasi plorant, li va dir que ella trencava somnis. Sorpreses, ambdues es miraren i s'escoltaren en silenci. Després volaren juntes una estona pel firmament.

Tot volant, Estelescorpí explicava boniques faules a la seva companya, deleitant-la. Se sentia tant bé fent t'ho que va arribar un moment que li va dir, - Estelfaula, jo voldria ser com tu, constructora de somnis guaridors.

Aleshores, Estelfaula, mirant-la als ulls, amb l'esguard trist i la veu prima, li confessà que feia molt de temps que havia perdut l'esperança en els somnis que construïa, els feia pel seu propi delit.

Alguns dels records més agradables de la meva infància són els viatges al poble que fèiem a casa. Passàvem dies, que dic dies, mesos, preparant el viatge que passava ràpid, en un plis plas.

Acostumava a ser els primers quinze dies d'agost. Agafàvem el cotxe carretera avall, avall i fins que arribàvem a Despeñaperros, no paràvem. Així, moltes vegades, el cotxe acabava treient fum per tot arreu i nosaltres també, sobretot el pare. Jo feia de copilot i la mare acostumava a dormir-se al darrera. Com jo era una nena molt inquieta, els pares van pensar que la millor manera de canalitzar la meva energia era ajudant al pare, fent-li companyia perquè no s'adormís.

Així, cada any, d'una tacada, dotze hores seguides de viatge en cotxe fins al poble. Un dels primers viatges, quan vam arribar, vaig trobar un poble petit, al voltant d'un miler d'habitants. No hi havia vehicles de transport amb rodes, quan la gent havia de fer una distància llarga agafaven el burro o la mula i els més rics, el cavall. Només hi havia un parell de botigues, una era una mena de basar on podies trobar, des d'unes sabates fins a eines per treballar al camp, i l'altra d'alimentació.

Més la gent del poble no tenien el costum de comprar a les botigues, anaven cada matí, a les vuit, al mercat de plaça on hi havia de tot, fruita, roba, eines... Moltes vegades, adquirien aquestes mercaderies sense pagar amb diners, simplement, intercanviaven. Hi havia dies que la meva àvia sortia amb tres o quatre melons i tornava amb una llonganissa i una mica de peix salat.

El que més em va agradar d'aquelles vacances al poble eren els capvespres, cap a allà a les vuit, l'àvia agafava la seva cadira baixa i amunt, cap a plaça. Espera! -li deia jo, i pujava amb ella, agafant-li la mà que li quedava lliure. Un cop a plaça, l'àvia plantava la seva cadira al mig i seia, jo com un xaiet, al terra, al seu costat. Tot seguit, com si els haguessin cridat a escena, començava a venir gent. Curiosament, tots portaven una cadira i seien fent un semicercle al voltant de l`àvia.

Aquells vespres l'àvia començava a explicar històries sense interrupció durant gairebé una hora. Jo l'escoltava admirada, com tots els seus veïns i amics. Es feia fosc, però l'àvia continuava parlant, emocionada, amb els ulls encesos i tots, tots, seguiem els seus relats en silenci i amb atenció. Un dia, quan l'àvia havia acabat i la màgia començava a desaparèixer, em vaig adreçar a ella i, emocionada, vaig fer-li una pregunta. -Àvia, per què expliques contes?

L'àvia em va mirar amb un somriure d'orella a orella i, quasi sense rumiar s'ho, em va dir: per canviar el món. Aquesta frase, m'ha quedat per sempre més, encara és hora que, quan penso en aquell estiu, és el primer record que em ve al cap.

Després d'aquell any, vam estar un temps sense fer vacances al poble. Va néixer el meu germà i els pares van decidir no baixar cap a Despañaperros fins que el nen estigués una mica crescudet. Jo ho trobava a faltar, fins que un any, cap al maig, al pare li va agafar l'enyorança i va dir, - Aquest any sí, a l'agost hi tornarem a anar al poble. I sant torne-hi amb els preparatius, vestidets per a la nena i el nen que han de fer patxoca i jo de copilot, com sempre. Als seients del darrera del cotxe hi dormien dos.

Havien passat pocs anys des de l'última vegada, però el poble havia canviat molt. Els carrers estaven asfaltats i circulava algun vehicle de transport amb rodes. També hi havia més botigues i l'antic basar s'havia convertit en només una sabateria. La meva àvia no pujava cada dia al mercat de plaça com abans i quan ho feia, baixava enfada, dient que no valia la pena anar-hi que no hi havia de res.

Només arribar jo ja comptava les hores que faltaven pel vespre, per acompanyar a l'àvia en la sessió d'històries, però quina va ser la meva sorpresa quan, en arribar l'hora, l'àvia em va dir que ara, només hi anava dos cops per setmana, dimecres i diumenge. Com era dilluns, vaig haver d'esperar-me al dimecres.

Arribat el dia, una mica abans de l'hora, esperava a l'àvia a la porta, amb la cadira a la mà, em sentia orgullosa. Previsora, també vaig agafar un coixí per a mi. Quan vam arribar, l'àvia va seure al centre de la plaça i va començar els relats. Els ulls li brillaven, explicava les històries amb moltes ganes, modulant la veu, utilitzant les mans per donar més expressió... però, curiosament, hi havia molt poca gent i no prestaven gaire atenció. Vaig pensar que pot ser el diumenge seria diferent, però va passar el mateix.

El diumenge, un cop havia acabat, me la vaig quedar mirant als ulls i li vaig preguntar: -Àvia per què expliques contes? I la seva resposta va ser, perquè el món canviï més a poc a poc. No la vaig tornar a acompanyar cap dia més aquell estiu. Procurava no ser a casa quan ella sortia, per estalviar-me haver de dir que no. Així, van anar passant els dies fins que les vacances es van acabar.

La meva familia vam estar uns quants anys sense tornar a baixar al poble. Van passar tot de circumstàncies que ho van fer difícil, l'operació de la mare, ens vam canviar el cotxe, vam comprar-ne un més gran i teníem moltes despeses. En resum, quan vaig tornar a la Bobadilla de Alcaudete ja era una adolescent.

El poble era ple de cotxes a tot arreu. Al davant de casa els avis, havien fet un aparcament i tot el dia sentíem sorolls. La gent anava de pressa pel carrer i no era freqüent, com abans, veure algú aturat, fent-la petar.

La meva àvia havia envellit molt però em va dir que, de tant en tant, anava a la plaça del poble a explicar contes. Jo no volia sentir parlar d'aquest tema i tenia preparades unes quantes excuses per no haver d'acompanyar-la, però quan la vaig veure sortir, tant pansida, la cadira li feia massa embalum, cap a plaça, quelcom es va remoure dintre meu, i em vaig oferir voluntària per anar-hi.

Quan vam arribar a la plaça no hi havia ningú. L'àvia es va asseure i va començar a explicar. Jo no sabia que fer, sentia vergonya i ràbia alhora, vaig fer l'intent d'agafar-la pel braç per portar-la cap a casa, però em vaig trobar amb la seva mirada intimidatòria. Així que vaig desistir, seient al seu costat i tapant-me la cara amb les mans. El pitjor de tot va ser quan va passar pel costat un grup de joves de la meva edat i van començar fer mofa. L'àvia seguia, indiferent, explicant i així va estar una bona estona fins que va acabar una història i adreçant-se a mi, va dir -Anem, per avui ja està bé.

La vaig mirar, sense saber que dir i al final em va sortir - Àvia, t'has tornat boixa? Per què expliques contes? Em va mirar amb la cara il.luminada i els ulls encesos i la seva resposta, encara la recordo tot i que han passat molts anys, va ser - Perquè el món no em caviï a mi.

Fi.

Aquesta història la vaig escoltar fa uns anys a una bibliotecària, al Festival de contes d'Arenys de Mar. He canviat el context, més l'estructura continua sent, més o menys, la mateixa.