Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop... ve... la tendresa.
Ah, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.
2 comentaris:
Com m'ha agradat! De vegades escoltem una cançó un munt de vegades sense prestar atenció a la lletra i potser a més d'aprendre a veure també necessitem aprendre a escoltar amb l'ànima...
una abraçada
És veritat, la lletra és fantàstica. Últimament estic redescobrint moltes cançons d'en Lluís Llach que, fins ara, el trobava una mica "massa dolç".
Mabi, encantada de tenir notícies teves. Cuida't. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada