Els arbres enllaçats

Temps era temps, quan Jesús i sant Pere anaven pel món, hi havia en un poble dos joves, el Brauli i la Filomena. S'estimaven i a pesar de no tenir com qui diu on caure morts, volien viure junts.
-Saps què?, va dir ell, casem-nos, tinc pensat un negoci que ens donarà molts diners.

Es van casar i van anar a viure en una barraca que ells mateixos es van construir als afores del poble. El negoci en què el marit confiava va resultar un fracàs.
-No t'amoïnis, va dir la Filomena, tindrem fills i quan es facin grans ens trauran de la misèria.
Però el ventre de la dona era més esteril que les geleres de les Muntanyes Maleïdes, on cap llavor no hi pot arrelar.
-No et preocupis, va dir ell, tinc el teu amor i això és el que compta.

Passaven els anys i el seu amor, en comptes d'apagar-se o de quedar-se estancat, creixia sense parar. Un dia a posta de sol van trucar a la barraca una parella de captaires vestits amb parracs, que per l'edat semblaven pare i fill. Pidolaven un tros de pa i un jaç on passar la nit. Tenien fred, gana, i els ossos cruixits de tant caminar.
-Entreu, entreu, van dir els vells, no tenim gran cosa per oferir-vos, a veure què podem fer.

La Filomena va córrer de canviar els llençols del seu llit, l'únic que teien, i un cop preparada l'habitació hi féu passar els pidolaires. Mentre descansaven, ella i el seu marit van encendre el foc, van penjar l'olla als cremalls i van treure del rebost els escassos aliments que hi guardaven. Com que ni entre tot no n'hi havia prou per atipar els viatgers, van decidir coure l'ànec, un animal que vivia amb ells i que els feia de guardià de la casa. L'ànec, però, aquesta vegada no es va deixar posar les mans al damunt: al veure que la mestressa s'atansava amb el ganivet, va endevinar-li les intencions i va fugir esporuguit per la casa fins a refugiar-se dins la cambra on descansaven els hostes. Els forasters van dir:
-No cal que sacrifiqueu aquesta bestiola, bona gent, que no la necessitem per a res.

I llavors es van donar a conèixer: el més vell era sant Pere; el jove el mateix Jesús en persona. Voltaven de poble en poble a la recerca de persones justes i bondadoses, disfressats de captaires per evitar que la gent els reconengués.
-Vosaltres sou les úniques persones bones que hem trobat, va dir Jesús. En recompensa podeu demanar el que volgueu que se us concedirà.

Els vells van respondre a l'acte.
-Us ho agraïm, senyor, però no ens fa falta res. Ens tenim l'un a l'altre i no necessitem res més.
-No sigueu rucs i demaneu, va insistir Sant Pere. El meu company és Déu, no hi ha res impossible per a ell. Si no voleu diners, doncs, demaneu un altra cosa. No hi ha res més al món que us faci goig? O que us faci por? O que us doni maldecats?

Llavors els vells van reconèixer que sí, que hi havia una cosa, una de ben sola, que els preocupava, però cap dels dos no gosava revelar què era.

Finalment el Brauli va explicar: " Ja som vells, senyor, sabem que dintre de poc ens morirem, primer l'un i encabat l'altre. Però no és pas la mort allò que ens preocupa, sinó el fet que ens haguem de separar. És un turment pensar que quan un de nosaltres mori, l'altre, ni que només sigui per un temps, s'haurà de quedar sol en aquest món. Us demanem doncs, que quan arribi l'hora puguem morir tots dos al mateix temps.
- Podeu estar tranquils, bona gent, us prometo que la mort no us separarà, que continuarem ben junts a l'altre món. I dit això, els captaires divins van continuar el seu camí.

Van passar els anys i els vells cada cop tenien els cabells més blancs i la pell més pansida. Un dia d'hivern estaven prenent el sol, l'un al costat de l'altre, asseguts al pedrís de davant de la barraca. Tot d'una, el Brauli es va adonar que a la seua estimada li sortien fulles al cap, i per les mans, unes fulles petites i llargues, amb la vora arrissada.

Al mateix temps, la Filomena es va adonar que al seu estimat li sortien fulles al cap, i per les mans, unes fulles grans en forma de cor, amb la vora dentada. Tots dos van notar que damunt la pell se'ls formava una mena d'escorça. Abans que l'escorça els acabés de tancar els ulls, van poder veure com els seu company s'havia convertit en un arbre: la dona en una alzina i l'home en un tell. I tos dos van somriure sota l'escorça, feliços de saber que continuarien junts durant segles, enllaçats per les branques. I amb els dos arbres abraçats, vet aquí que el conte s'ha acabat.

Extret del llibre de Pep Coll, Els arbres amics.