Que noia, com estàs? Com va tot? I jo que sempre contesto que bé, encara que per dins se m'emportin els dimonis, l'explicava alguna anècdota, alguna fotesa que feia que ambdues acabéssim rient. Ja no riurem més juntes...
Quan marxa una persona estimada, automàticament, se m'obre el calaix de les pèrdues i apareix la col.lecció de cromos: aquella amiga, aquell avi tant eixerit i, finalment, el més gran, la mare. Recorro, una i altra vegada, un camí que ja tinc après, però necessito repetir, i l'aflició esdevé bàlsam que calma el meu dolor. Després, a poc a poc, torno a col.locar els cromos dins del calaix i el tanco amb clau que guardo a la butxaca. Aleshores, podem descansar, en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada