desa el sol a l'armari
del mal temps, entre puntes
de mantellina fetes
per ditets de Sinera.
Algun ocell voldria
penetrar les difícils
presons de llums. Contemplo
serens xiprers a l'ample
jardí del meu silenci.
Passen dofins pels límits
d'aquesta mar antiga.
Salvador Espriu
I... tot jugant amb les paraules
Muntala, l'àvia cantarà
mentre desa el dol al sol
perquè les llengües del món
vessin les paraules mortes.
Camino pels verals de llum
per superar difícils rocs que trobo.
Als serens jardins dels casalots,
enterro el meu silenci.
Passen cançons pels carrers
d'aquests pobles costaners.
Josep Llimona, marbre blanc i pedra nummulítica, vers 1922.
Hipogeu del cementiri de Sinera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada