El viatge d'Elisa

Diuen que un viatge pot canviar de formar decisiva la nostra vida. Elisa pensava en això mentre feia la maleta, tot i en aquell moment, no recordava on havia escoltat aquella frase. Mentrestant, a poc a poc, anava introduint les peces de roba a dins la maleta. Pot ser ho havia dit la mare? No, segur que no havia estat ella,últimament se la veia taciturna, després de tants anys fent discursos, de conviure amb el seu esperit agitat, vaig vinc, vinc vaig... Semblava que s’havia calmat, o pot ser no, pot ser només era que havia canviat d’estratègia. Ves a saber, la mare sempre havia esta una mica imprevisible, con ella, inquietes les dues, mai havia fluït la comunicació.

Ara uns mitjons de llana, per si feia fred, ara uns per fer esport, no pensava abandonar-se, tot i que li costaria trobar moments. Volia fer tantes coses, treballar, estudiar, fer amics... Ara aquell bonic mocador de seda que s’acostà a la galta per sentit la seva carícia. Com enyorava les carícies d’aquell noi, feia tant de temps ...I mentre col·locava, meticulosament, cada una de les peces de roba dins la maleta, elaborava mentalment mil i una històries sobre les aventures que viuria en aquell viatge.

D’entrada, hauria d’ estar-se de moltes de les comoditats a les que estava avesada, més això no l’importava, és més, tenia la necessitat de posar-se a prova, d’explorar fins a on era capaç d’arribar amb el seu esforç, amb la seva astúcia. El seu amic Andi li havia explicat que una vegada va passar-se quinze dies amb els mateixos mitjons i una setmana amb poc més que pa i aigua. Ala! que fort, deia Elisa, quan l'escoltava. Era una història que ell li explicava sovint, tenia la necessitat de repetir-ho, com aquell que considera que ha fet una proesa a la seva vida.

Ara tocava desar les calces, no se les enduria totes, aquelles blanques ja no li agradaven, les trobava molt sonses, a ella li agradaven amb dibuixos, ratlletes, cors, ratolins, qualsevol motiu que les fes una mica més alegres. Aquelles blanques que li havia comprat la mare, eren fines i boniques i molt pràctiques, com la mare, però sonses, molt sonses. Mare, si vols, te les regalo, te les pots quedar, a mi ja no m’agraden... 

I seguia... aquells leggings negres que anaven bé amb tot, camises, jerseis i aquella jaqueta per arreglar, la seva preferida, per anar a buscar feina. Calia tenir bona presència, si senyor, ja quasi estava tot. Només faltava la bossa de mà, allà portaria tota la documentació, les adreces, els cèntims, no masses, doncs ja tenia pensat com operar amb el seu compte, la iPad , el mòbil amb el carregador i la càmera de fotografies. Tot estava a punt. I la mare? Mare que en sents? 

***

I tant que la sentia jo, feia hores, dies, anys que la vigilava, des d'una distància propera, per no fer-li nosa, per deixar-li espai però sempre girant al seu voltant. Per això teníem un espècie d’acord tàcit que consistia en que quan ella era sola en una habitació i deia, Mare! Jo, des de l’altra punta de la casa, deia, Digues què vols? I aleshores, fèiem silenci.

Aquell dia, quan va marxar, vaig pensar que durant molt de temps, no tornaria escoltar aquell Mare tradicional i vaig sentir-me buida i com si em faltés aire per respirar. Com un robot, vaig començar a caminar, sortint de casa. Els peus m’anaven sols, gaudint d’un camí mil vegades fet. I és així com, de cop i volta, em vaig trobar vora mar, esguardant el blau de l’aigua i atrapada entre el vinc i vaig de les onades. Durant unes hores, tots dos dialogàrem amb la meva ànima, omplint-la música i colors. En un moment, emocionada, vaig obrir els braços respirant fort, perquè l’aire m’entrés més endins renovant tota la sàvia. 

Vaig sentit la frescor del mar en les gotes salades que banyaven el meu rostre. Després, vaig mirar el terra on hi havia petxines de diferents colors i també, amb formes diverses, n’hi havia que estaven senceres, perfectes i també d’altres trencades, trossets sols, bocins de petxines. Tant elles com jo, rebíem el passejar de les onades.

De retorn a casa, anava lliure de totes les pors, millorada, sense cabòries i amb el millor dels meus somriures. En entrar, com un autòmat, vaig obrir l’ordinador per mirar el correu, i allà estava el seu missatge, Mare....