Negra, Blanca i Gris

Hi havia una vegada en un piset de Gràcia, un barri de Barcelona, tres germanes que vivien juntes que eren com tres margarides de colors diferents, nascudes d’una mateixa tija, NEGRA, BLANCA i GRIS.

La germana gran que es deia Terra era la virtut personificada, estudiosa, estalviadora, organitzada. Ara bé, totes aquestes qualitats juntes, la feien molt grisa. El seu perfeccionisme quan havia d’explicar alguna cosa, la feia anar molt a poc a poc, fins a l’extrem d’avorrir al més pintat. Podia matar d’ensopiment a qui l’escoltava. A més a més, era lletja com un pecat.

La germana mitjana que s’anomenava Sol, era tot el contrari, caòtica, desendreçada, malgastadora... tenia la mà forada. Això sí, era molt solidària, feia seu el dolor dels altres. La seva mirada blava, s’omplia sovint d’aigües profundes.

I finalment, Estel, la petita, semblava la veu de la raó i el sentit comú. No era ni tant perfeccionista com la gran, ni tant caòtica com la mitjana, sinó que sabia trobar l’equilibri de totes les coses. A estones, les seves paraules eren com un oracle. Per això les altres dues germanes, mofant-se li deien La Sentències.

Ja us podeu imaginar, amb tres dones tant diferents, que el pis era una casa de barrets. No hi havia forma de que s’organitzessin. L’habitació de la primera semblava un santuari, cada cosa tenia el seu lloc i al terra es podien menjar sopes, estava net com una patena.

La cambra de la mitjana era un camp de mines, plena d’andròmines escampades pel terra, amb prou feines es podia caminar, anar del llit a la taula d’estudi era una aventura, tot estava pengim-penjam.

L’únic lloc on una persona amb el cap ben moblat podia trobar pau, era l’habitació d’Estel. Allà hi havia ordre i concert, es podia descansar, estudiar, meditar... Un rellotge que penjava d’una de les parets, endreçava amb el seu tic tac el pas del temps.

Però el problema més greu no el tenien a les diferents habitacions personals, sinó a l’espai compartit, la sala d’estar. Allà l’aiguabarreig d’estils malvivia: ORDRE, CAOS, EQUILIBRI. Depèn a quin lloc adrecessis la mirada, podies trobar qualsevol d’aquests paradigmes. I si eres visual i podies canviar el plans amb rapidesa, podies fer-te una pel·lícula de vides de persones. O dit d’una altra manera, veure tres pel·lícules diferents alhora.

Un dia, les tres maries van tenir una reunió per buscar una solució compartida i arribar a un acord que poguessin complir. Van xerrar com a cotorres i després d’hores, amb veu prima, fruit de la fatiga produïda per l’excés de paraules,van arribar a la conclusió que havien de buscar una tercera via. No podien continuar com a tres illes desertes a la deriva, vivint com si fossin úniques al món.

Buscaven una sortida màgica que totes tres poguessin acceptar. Van decidir redactar una normativa que haurien de complir al uníson, però a la primera norma, ja tornaven a estar enganxades. La pitjor de totes era Sol, la mitjana, que es va posar com un gall de panses quan les seves germanes li van suggerir que havia de ser més ordenada.

-Jo sé on tinc cada cosa –deia. És un caos ordenat.

La discussió va arribar al punt en que es va fer un silenci sonor. Era clar que estaven bloquejades, en un carreró sense sortida. Arribat aquest punt, van pensar que el millor que podien fer era anar a fer un tomb perquè els donés l'aire i així esclarir l’enteniment.

Van sortir del pis, van baixar per l’escala i en obrir la porta de l’entrada des del carrer, una alenada d’aire fresc acaricia els seus rostres i els van venir ganes de moure's de caminar, adreçant-se a un parc molt tranquil que hi havia a prop.

 La lluna que ja feia estona que les observava des del cel estant, va pensar que havia de trobar la forma d'ajudar aquelles noies i va congriar tot la seva llum per il·luminar el pis on vivien, ara buit. Després, a poc a poc, escolant-se per una finestra que hi havia oberta, entrà. Primer de tot es va adreçar cap a la cambra de la gran i va veure que estava molt endreçada però allà tot era gris i sense vida com un cementiri de nit. Després va anar cap a la cambra de la mitjana i en entrar una mica més cau i surt rebotida per la finestra, és clar que com era la lluna no hauria passat res.

-Quin desordre, aquí no hi ha qui pugui descansar, relaxar-se -va dir la lluna.

I finalment, va anar a la cambra de la petita Estel i es va trobar com a casa. És clar que la lluna, ja se sap, és normal que es trobi bé al costat d’un estel, cosí germà del cel. Però, deixant al marge les coses del firmament, a les que en aquest moment no volem fer referència perquè no toquen, l’habitació d’Estel era un oasis. I la lluna es va trobar tan bé que va estirar-se al llit i amb el cràter reposant sobre el coixí, es va quedar adormida.

Mentrestant les tres figaflors van tornar del parc i quina seria la seva sorpresa quan entrar a casa van veure una llum blava que semblava suspesa a l’aire. Van escoltar el silenci, però no van poder esbrinar què estava passant. La germana gran, de seguida, va voler anar cap a la seva cambra i va trobar que tot estava un pèl diferent de com ella el tenia normalment. Ràpidament, va arrufar el nas i amb una veu greu, de baix, va dir:

-Algú ha estat entaforant el nas a la meva cambra.

Quan va sentir aquelles paraules, la germana mitjana, va anar corrents cap a la seva cambra i va veure que el terra era més transitable que de costum. Preocupada va gratar-se la clepsa que la tenia com una pedra i va dir amb veu aguda:

-Algú ha estat remenant a la meva cambra

Aleshores, la germana petita, Estel va anar corrents com una guineu cap a la seva cambra i va veure com la lluna roncava al llit. De seguida va sentir una profunda simpatia cap l’astre, de fet ja hem dit que són família. Així va pensar que havia de fer alguna cosa per ajudar la lluna, doncs si les seves germanes més grans la trobaven allà, segur que es posarien com a galls de panses. Va veure un cove que hi havia al costat del llit, era molt especial, perquè l’utilitzava la mare quan elles eren petites, el va agafar i, amb molt de compte, va posar la lluna dins del cove i el va acostar a la finestra.

Quan la lluna va sentir com la brisa fresca de la marinada li arribava fent-li voleiar el cràter, va obrir els ulls, va estirar-se i, a poc a poc, es va anar enlairant, mentre Estel se la mirava des de la finestra amb un tel de pluja als ulls.

A partir d’aquell dia, les tres germanes van saber que eren observades des del cel i cadascuna d’elles va canviar una mica. Automàticament la seva comunicació va millorar i també la seva convivència.

FI

Expansió a partir del conte d'Els tres óssos.