Sóc el forat de l'aigüera

Sóc un forat de l’aigüera ple d’aliments. Les fulles d’espinacs s’entaforen en la meva petita xarxa sense deixar que l’aigua s’escoli cap a la canonada. També de peles de patates. Ah! les peles de les patates són d’allò pitjor. Encara els espinacs, si els pressionen una mica amb els dits, s’esmicolen i desapareixen deixant el forat lliure perquè passi l’aigua. Però la pela de la patata, per molt que premin amb el dit, allà es queda. Hom diria que la pela de la patata és dura de pelar. 

I és trist ser tota la vida un forat perquè això vol dir que quan tot funciona bé no ets més que un lloc de pas. Tothom passa, ningú s’atura. I malament quan s’atura perquè vol dir que hi ha un embús. No m’agrada ser el forat de l’aigüera. Jo voldria ser la part noble de l'aigüera i aquesta considero que és l’aixeta, la que dóna aigua. Ah! quina noblesa la de l’aixeta, amb aquell so que fa l’aigua quan surt. Bé, és un so que pot agradar, però també pot no agradar gens. És el mateix so que fan les persones quan pixen. Bé, tot i que hem de fer una distinció, no és el mateix el so que fan les senyores que el que fan els senyors. Però ara no entraré en la guerra de sexes. Ja hi ha prou de guerres al món, com perquè hagi de muntar-ne una altra, en funció del so de la pixada. 

El món l’entenc pels sons, també. Ara mateix sento com el camió de les escombraries passa per aquí a la vora, quin soroll! Molesta. Quina feina més poc agraïda. És clar que també ha d’haver algú que faci les coses desagradables, sinó res funcionaria. Sempre he pensat que fer d’escombriaire deu ser una creu, amb aquella pudor de restes d’aliments que els deu impregnar la pell, sentint-la a tothora. Ara bé, això se solucionaria si pel forat de l’aigüera hi passes tot, en lloc de quedar-se embussat. Ves per on, com el ser un forat d’una aigüera és molt més important del que pensava de bon començament.