Les paraules i la vida

Avui ha vingut a veure'm el meu amic Sol. Ningú com els poetes per acaronar-te l'ànima. M'ha dit unes coses tan boniques que quan he arribat a casa, el pati estava il·luminat i les flors, radiants, desprenien espurnes de llum. Deia el meu amic, referint-se a una història que he escrit, que faig versos sense adonar-me. Per demostrar-m'ho ha analitzat una frase, destacant la musicalitat. No sé com s'ho ha fet anar, però ha buscat un simbolisme amb el mar i amb la feminitat de la Venus de Boticelli. Juntament amb això, amb amorositat, m'ha fet algunes correccions, masses gerundis, alguna expressió castellana pròpia de la meva llengua materna que, lògicament, treu l'orella.

Quan el meu amic m'explica coses, no goso mai a porta-li la contrària. En primer lloc perquè és molt sensible i tinc por de ferir-lo i també perquè és un savi saberut i és difícil que vagi errat, almenys pel que fa a les paraules. D'altra banda, ell és tan respectuós quan fa una correcció que si algun dia jo fos una mestra de paraules, com ara ho és ell, i tingués un deixeble maldestre, com ara jo, m'agradaria poder emmenar-lo amb la mateixa delicadesa, perquè segur que li faria bé, com ell em fa a mi.

Sempre li explico que sóc una copiadora que tot el que llegeixo i m'agrada m'ho apunto. Agafo idees d'aquí i d'allà, remeno, sacsejo, canvio, invento, interpreto, declamo... I quan tot està ben barrejat, em bloquejo i ho he deixar macerar. Quin poti-poti, penso, això no hi ha qui ho arregli. Fins que un dia m'assec, començo a escriure i sembla com si tot tingués sentit. I després ve el meu amic Sol i em diu que faig frases amb musicalitat. Quina meravella! Així, dóna gust.

Audio and voice recording >>