Ho havia llegit a molts llocs, per escriure bé s'havia de patir. Sense dolor no hi ha art. La creativitat, la bona, aquella que arriba als altres cors sensibles, només neix d'un patiment llarg i fort, congriat, alimentat sistemàticament, dia a dia, minut a minut, segon a segon. Cuina de foc lent, transparent, silenciós... Tenia els ingredients, amb unes gotes de reflexió, el plat estaria llest per ser servit. Bon apetit!
Aquell castell fet amb retalls de somnis i bons propòsits, de vegades, xocava amb la realitat més crua. En aquells moments, tota la seva essència trontollava. Les pors, la feblesa, els dubtes... l'envoltaven com a fantasmes d'un vell somni, per recordar-li que al món hi ha gent mesquina, roïna que no té escrúpols. Aquesta acostuma a tenir més drets que els altres. Per desgràcia, masses vegades, jugant brut s'obté més benefici que anant pel camí recte.
En aquells moments el seu cor sagnava i ni tots els smiles de l'amic Louis aconseguien retornar-li la pau. Una vegada més la caixa dels trons tornava a obrir-se. Per què havia de ser tan sensible? A estones era molt dur, ser així...
Recordava el que li havia dit Isabel aquella tarda els sensibles pateixen fins que s'accepten com són. Sens dubte havia estat el millor d'aquell dia, pensant t'ho bé, el millor de la setmana. S'havia d'acceptar com era, sí senyor! I en aquell moment, una bonica cançó va venir a consolar-la.
2 comentaris:
Observació ben errada. Qui escriu patint és un restret de la literatura. Cal ser feliç quan s'escriu, perquè es deriva d'un fet vocacional que t'interessa. Encara que escriguis tragèdies. D'altra manera no es comunicaria amb el lector, que ho nota.
Gràcies Olga. Fas trontollar el que jo tenia com a cert. Segurament és veritat el que tu dius que per comunicar hem de ser, raonablement, feliços. Com per a la majoria de coses, oi?
Una abraçada.
Antònia
Publica un comentari a l'entrada