La dona d'aigua de can Perarnau

Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya
...de dia estimar muller
i de nit les dones d'aigua

M. Martí i Pol

De les Agudes i el Turó de Morou davalla l'aigua de cent rierols que donen la vida i el nom a Riells. En el seu terme, en el lloc conegut com a Dues Rieres, sota l'aguda del Corral, el temps i les aigües hi han excavat un gorg pregon conegut amb el nom de Gorg Negre o de la Goja, del qual es diu que no se'n coneix la fondària.

No gaire lluny d'allí es dreçava l'antic mas d'en Perarnau, una de les cases fortes de la contrada. El seu hereu, en Sebastià Perarnau era home de bosc i li plaïa de sortir tot just quan el sol apuntava per la muntanya de baix. En les seves passejades solia anar amb la seva euga, manyaga i valenta.

Un dia que passava prop del gorg sentí com una cançó. Una melodia suau i dolça que asecendia per la paret granítica de l'aguda.

I recordà les antigues contalles de l'àvia, que li explicava històries encantades, de goges, dones d'aigua de singular bellesa que habitaven les pregoneses del gorg des dels principis del temps.

Un matí, potser més boirós que els altres, sentí un xipolleig enmig de les heures en passar prop del gorg. Per un instant pogué veure una noia bruna, del color de l'aram vell, que es capbussava en l'aigua.

Només en veure-la en quedà captivat. Com quan un s'enamora de les coses belles que obren d'una ventada les finestres del cor.

Des de llavors va ser un altre. Cada dia anava a la riba i amb els dits feia cercles en el mirall transparent del llac tot invocant el nom de la dona d'aigua.

"dona d'aigua, dona d'aigua... surt del fons del teu palau encantat..."

Pregon com el gorg fou el plany d'en Sebastià, i finalment aparegué la nàiade, que en veure'l també se'n va enamorar. I acceptà de casar-s'hi amb l'única condició que mai no fes esment de la seva condició de dona d'aigua.

I així va ser, i la festa de noces va durar tres dies i tres nits a Can Perarnau. I visqueren feliços i de la seva unió amb Camil.la, que així s'anomenava la goja, en nasqué una filla rossa com el blat.

Un jorn a mitjans de maig, quan en Sebastià havia partit per fer uns tractes la dona va fer cridar tots els jornalers i els manà de segar el camp.

-Però mestressa, encara es verd, no veieu que tot just apunta? compteu que encara som a mig maig...

-No repliqueu i afanyeu-vos -digué-.

Complir aquella ordre representava perdre la meitat de la collita.

-He dit a segar! -reblà la mestressa-.

Els segadors obeïren i poc a poc es recollí el gra verd.

Quan va arribar en Sebastià al cap d'uns quants dies i va veure el camp segat, se'n feia creus.

-Qui ha manat això? -cridà enfurismat-.

-Ha estat la mestressa qui ens ha ordenat segar, nostramo- contestaven els jornalers.

Encegat, tot just la veié la seva muller li etzibà:

-Maleïda dona d'aigua, què en saps tu de collites...!

Només dir aquells mots ja se'n penedia, però era massa tard. L'encís s'havia trencat i la dona va desaparèixer.

Tot just un quart més tard, una negror intensa cobrí el cel, i una gran tempesta va arrasar tots els camps de l'alta vall.

Només es salvà la meitat de la collita de can Perarnau, la que havia manat aplegar la dona d'aigua.

Llavors en Sebastià va comprendre el propòsit de la seva dona i maleí mil vegades el fet d'haver-se deixat endur per la còlera. Debades plorà i demanà perdó i el retorn de Camil.la, però ja era massa tard.

A més un fet estrany vingué a enterbolir la seva tristesa. Sembla ser que a l'albada algú venia d'amagat a la casa per endreçar i pentinar la filla. En la seva consternació en Sebastià Perarnau intuí el retorn de la mare, i desesperat digué a la nena:

-Si torna a venir t'enganxes al vestit amb aquesta agulla imperdible i em crides. Jo obriré la porta, li demanaré perdó i altra vegada tornarem a estar junts.

Però la nit següent, en fer això, filla i mare van desaparèixer juntes i mai més van tornar a can Perarnau.

A partir d'aleshores, aquell mas va decaure, i secades i pedregades malmetien les collites i la llavor es neulia abans de néixer. I diuen antigues veus que l'aigua va enretirar-se del gorg, que quedà sec, convertit en un gran avenc del qual s'allunyaven homes i bèsties.

Rondalla compilada per: COLLEL; J.; ESCUDÉ; C. El dir de la gent. Històries, contes i rondalles de la vall de Riells de Montseny.