Al país dels elefants, totes les elefantes tenien grans ulls brillants i la pell llissa com una poma i de color de rosa. Tenien aquest color de pell perquè des del dia que van néixer, només menjaven anemones i peònies.
Aquest menjar no l'havien triat elles. Ni les anemones ni les peònies, tenen bon gust, això sí, fan que la pell agafi un color rosat i els ulls es fan grans i brillen.
Les anemones i les peònies creixien en un jardí on estaven tancades les elefantes, jugant i menjant flors.
-Nines, els deien els seus pares. Us heu de menjar totes les anemones i no deixar ni una sola peònia. O mai sereu tan boniques com les vostres mares, mai tindreu els ulls brillants. Quan sigueu grans, no us voldrà cap elefant!
I per facilitar que s'acostumessin al rosa, els hi posaven sabatilles, colls i llaços roses a la punta de la cua. Des del jardí tancat, les elefantes veien als seus germans i cosins, tots grisos, jugar al bosc, xipotejar al rierol, revolcar-se al fang i fer la migdiada sota els arbres.
Només una elefanta, Margarida, malgrat totes les anemodes i peònies que menjava, no es tornava rosa. Això entristia molt la seva mare i feia emprenyar el seu pare.
-Vejam, Margarida, com és que tens aquest horrorós color gris? No t'esforces! Ets una rebel! Si segueixes així, mai seràs una hermosa elefanta.
I Margarida, cada vegada més grisa, callava i menjava, per fer contents els pares. Fins que un dia el pares, cansats de fer-li discursos, es van rendir i van decidir deixar-la en pau.
Aleshores, Margarida, alleugerida, va decidir saltar la tanca, treure's les sabatilles, els colls i els llaços roses i se'n va anar a jugar a la riba del riu, i després es rebolcar una bona estona en el fang per acabar fent la migdiada sota els arbres fruiters.
Des del jardinet, les seves amigues les altres elefantes, l'observaven. El primer dia amb por, el segon amb perplexitat, el tercer amb curiositat i el quart amb enveja.
El cinquè dia, una rere l'altra, les elefantes més valentes van començar a saltar la tanca. Al jardí de les anemones, quedaren al terra les sabatilles, els colls i els llaços roses, abandonats.
Després d'haver tastat els plaers de l'herba verda, dels jocs al fang, de les dutxes fresques i de les migdiades a les ombres dels arbres, cap elefanta va voler tornar a portar sabatilles, colls i llaços roses, ni menjar anemones i peònies, ni entrar al jardí tancat.
Des d'aleshores, no es pot distingir pel color als elefants de les elefantes.
Conte contat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada