Més enllà, asseguda en el banc de la parada de l'autobús, una noia cansada se'l mira un moment. Ell aprofita l'esguard per entaular conversa. Aleshores ella li explica que durant una estona ha donat voltes buscant la parada, ubicada en un lloc diferent de l'últim cop. Feia molt de temps que no agafava aquell autobús. Ella està nerviosa, parlar la tranquilitza una mica. Ell sembla saber-ho tot. La informa que ja fa temps que van canviar la parada i que el proper bus no sortirà fins d'aquí una hora, si tot va bé.
Quim rotlle, pensa la noia. Bé, què hi farem! Ha valgut la pena quedar-se a Barcelona fins tard, ha escoltar un tal Pedrals, s'ho ha passat molt bé. Que petit és el món, resulta que aquest poeta és amic del seu amic Sol. Quina sorpresa se'n portarà Sol quan li expliqui. Però quina conya ara! Haver d'esperar aquí tanta estona, amb aquest xerraire underground. Aleshores sent com ell explica a altres viatgers que baixa a la parada del mateix poble que ella. Caram! pensa, ara si que no hi haurà forma de treure se'l de sobre. Davant de l'evidència, intenta estrafer un somriure i li diu:
- Vaja! Baixem al mateix poble.
- On vius? -s'apressa a preguntar ell.
Ella ja s'esperava la pregunta i com a resposta preparada li dóna un nom genèric, sense explicacions, no vol dir-li on viu. I tot d'una comencen a parlar. La noia se'l mira i pensa que sembla un personatge tret d'un conte de Poe. Que tot i això és simpàtic, doncs sempre té la línia horitzontal activada. De cop i volta, ell li diu que va a fer un tallat. Ja cal que t'espavilis, vas més flipat! -pensa ella.
El temps passa lentament, la parada és quasi plena de viatgers. La noia sent diferents converses, però no escolta, pensa en el moment en que arribarà a casa. De com es delectarà amb les seves rutines guaridores, les sabatilles, el pijama i l'escalfor del llit. En aquestes que torna el noi, a qui el tallat ha eixorivit força, i es posen a parlar. Ella li explica que ha deixat el cotxe al pàrquing del supermercat que hi ha molt a prop de l'estació.
- Ui, allà cada cap de setmana trenquen els vidres dels cotxes, jo ho sé perquè dilluns al matí quan passo per allà, sempre trobo el terra ple de vidres.
- Vaja, només em faltava això.
Aleshores la noia torna al seu silenci absent, mentre pensa en el cost econòmic i en totes les molèsties que li ocasionaria que li trenquessin els vidres del cotxe. Renoi, per un dia que em dono un capritx! De tant en tant, mira al xerraire amb cara de dir, et podies haver callat. Ell sembla haver captat tot el patiment que li ha engegat, la mira i diu tímidament:
- Bé, ara ja està fet! Si vols, t'acompanyo fins al pàrquing.
La noia no contesta. Fa un gest amb el cap com dient, no cal que facis res més, au calla que ja n'has fet prou, bocamoll! I el silenci es fa entre tots dos mentre esperen, esperen i esperen, aquell autobús que sembla que mai ha d'arribar. Però al final arriba i pugen tots. Ara són forces les persones per agafar-lo.
La noia seu en una fila de dues places i pensa, Déu meu que no s'assegui al meu costat, doncs si l'he de donar conversa fins que baixem... Fa cara seria, es nota tot el que pensa. La seva mare sempre li deia que la seva cara era molt transparent i que havia d'aprendre a dissimular. Però ella té sempre les emocions a punt i ara està preocupada pels vidres del cotxe i per la foscor del lloc on es troba, i no està per comèdies.
El noi, llest, ha llegit la seva cara i s'asseu a una prudent distància, li somriu i treu una revista per fullejar-la.I així transcorre tot el trajecte. En aquelles hores la ciutat és buida de trànsit i el bus passa ràpid per les avingudes. Al cap de poca estona ja circula per l'autopista, para en el peatge i segueix autopista amunt fins arribar a la parada d'aquell poble costaner on baixaven els dos joves.
L'autobús para, ells baixen i el noi li diu:
- T'acompanyo. No et preocupis, vaig al darrera teu per vigilar que no vingui cap cotxe.
La veritat és que se sent protegida per aquell flipat i es relaxa deixant-se acompanyar. En aquest moment el seu patiment disminueix força. Tot és fosc però la nit és clara i de lluny veu el cotxe que sembla que està com el va deixar. Una sensació de recança la invadeix per haver estat tan aspra amb el noi i sent la necessitat de preguntar-li el seu nom.
- Com et dius?
- Artur
- Molt de gust, jo em dic Montse. Vols que t'acompanyi a algun lloc amb el cotxe?
- No, gràcies. Visc aquí, al costat.
- Bé, doncs t'agraeixo la companyia, li diu la noia mentre li dóna la mà fent una salutació.
- Faltaria.
Abans de buscar les claus del cotxe, Montse tanca la mà amb que ha saludat l'Artur. Al palmell guarda un record càlid i suau del tacte de la seva pell.
2 comentaris:
La nostra solitud fa que busquem l'escalfor d'altres vides.
A vegades la fantasia hi fa veure cavallers i princeses...
Olga, gràcies per la bona companyia.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada