Una persona que conec, lletraferit ell, diria solitud, una mena d'enyorament i tristesa, però jo no. Jo vull parlar de la soledat que se sent quan has de marcar límits als altres i, d'entrada, això no agrada. Vull dir que no m'agrada a mi, perquè quan ho faig em sento incòmoda, però encara agrada menys a l'altre, aquell a qui poso els límits.
Ser responsable és dur. És molt més fàcil deixar fer i anar passant les coses, sense donar-hi massa importància a res, fer una rialleta i, apa, qui dies passa... Ara, dir les coses per intentar que els altres madurin i millorin, uff!
Avui m'he trobat amb una situació d'aquest tipus. He cridat l'atenció a un grup i una persona s'ha tancat en banda. He intentat ser empàtica, utilitzar una frase del món dels contes perquè se n'adonés de l'absurd de la seva reacció i comencés a canviar, a posar-hi remei de debò. Mes, només he aconseguit que marxés corrent, ofesa.
I jo he quedat fotuda i trista, davant el fracàs de la comunicació, del diàleg. I el pitjor de tot és que unes hores després, encara ho estic.
1 comentari:
Ja fa temps que, davant la gran majoria d'incívics i agressius impunes, m'he de mossegar la llengua.
Amiga, de responsables n'hi ha pocs, sinó aniríem molt millor del que anem, i ja es veu per on anem.
Publica un comentari a l'entrada