La cita

Feia dies que esperaven aquella cita. Durant un temps s'havien enviat correus comprovant que tenien afinitats, almenys quan es trobessin podrien parlar d'alguna cosa. També s'havien vist les cares, tot el que es pot veure en una fotografia petita, amb poca definició. I finalment, havia arribat el moment de trobar-se. Van triar un bar del centre de Manresa i quedaren un diumenge a les sis de la tarda.

Roser preparà meticulosament la trobada, el volia impressionar. La forma com aniria vestida, en aquella època de l'any, la primavera, era una mica complicat decidir quina roba posar-se, doncs tan aviat feia fred com calor. I també pensà, com no, que li portaria l'últim llibre de poesia que havia escrit.

Arribà al lloc de trobada una mica abans de l'hora. Era un costum en ella estar abans de l'hora als llocs, sempre ho feia. Quan era petita ho havia vist fer sempre al pare i en feia mofa, i ara era ella la que arribava sempre d'hora. Ai, la genètica!

Així doncs, deu minuts abans, Roser estava davant la porta del Casino de Manresa i per no semblar un estaquirot i calmar els seus nervis, feia petits passejos a un costat i a l'altre de la porta. De sobte veié un home que s'acostava cap a la porta del Casino i quan arribà a l'alçada s'aturà i mirà el rellotge. Roser el repassà de dalt a baix amb una ràpida llambregada. Tenia un aire al de la foto, però -ai senyor, el mirà amb atenció i li van venir ganes d'arrencar a córrer. La seva boca, permanentment oberta, deixava veure dues pales exageradament grans que se li recolzaven sobre el llavi inferior. Els ulls, vius, quasi desapareixien anul.lats per aquella obertura ratonil. Però això no era tot. Anava vestit amb una túnica blanca amb brodats circulars i vermells que encara li destacaven més la panxa prominent.

-Tanmateix, sembla una diana que crida: dards aquí - pensà la Roser-.

La noia seguí amb la mirada fins avall i veié un texans de color lila amb lluentons rematats amb les espardenyes de catalanet als peus.

- Ja m'està bé que faci país, -pensà la noia-, però home, una mica de discreció en aquestes edats, s'agraeix.

Arribat aquest punt, Roser prengué ràpidament la decisió de marxar sense presentar-se davant d'aquell senyor amb qui havia quedat. Però trigaria una bona estona fins tornar a ser a casa i tenia ganes d'anar a lavabo i també de prendre alguna cosa. Es posà les ulleres de sol i, abaixant el cap, passà davant de l'home que esperava i mirava cap a tots costats, buscant algú.

Un cop dins el Casino, la noia es relaxà, anà al lavabo i després segué en una taula d'un racó des d'on veia d'esquenes el senyor que encara s'estava fora a la porta d'entrada. Demanà una infusió de menta i mentrestant es dedicà a badar tot pensant el tip de riure que es farien les seves amigues quan els hi expliqués com havia acabat aquella esperada cita. Estava pensant en això quan entrà al Casino un home alt, amb ulleres i un ampli somriure que ràpidament s'acostà cap a la seva taula.

- Hola, tu deus ser Roser, jo sóc Ricard. Encantat. Sento haver arribat uns minuts tard -digué-.
- Ai, quin ensurt - digué Roser posant-se vermella-. Jo també estic encantada, pensava que eres un tipus rar que hi ha aquí fora...
- A veure, -digué Ricard-, ensenya me'l. Amb qui m'has confós?
- És aquell que està d'esquenes, el de la túnica blanca amb cercles vermells - digué evitant assenyalar-lo-.
- Un moment que surto a fora per veure'l bé -va fer Ricard, divertit amb la situació-.

Ricard sortí a la porta i se girà. Roser els observava des de dins i, per un moment, va tenir la sensació de que fins i tot s'havien dit alguna cosa, però de seguida s'ho deixà córrer i es dedicà a preparar el llibre que li havia portat a Ricard.

A la porta del Casino Ricard, amb un moviment àgil, posà un bitllet a la mà oberta de l'actor que havia contractat feia dies. Després l'artista marxà. Ricard tornà a entrar al cafè i amb posat de seductor, segué amb la Roser. La noia l'observà, tenia les pales una mica grans, uns ulls petits, anava vestit amb una camisa blanca i uns pantalons texans i portava unes bambes blanques i negres. De sobte un pensament ràpid li vingué, no era tan diferent al tipus que havia vist a l'entrada.