Exerceixen sobre mi una atracció especial, les pedres. No m'importa el color, ni la forma, només que siguin compactes, llises, netes... Són aquestes, les que més agraden. En canvi no sento mai l'impuls d'agafar una pedra i llençar-la a l'aire, per a mi són elements que tenen el seu hàbitat, una cala o una muntanya agresta, sense l'erosió de l'home. Viuen en harmonia amb les seves amigues, les altres pedres. Si llencem una a l'aventura... Qui sap? Potser anirà a parar a un lloc millor, o potser no. Millor deixar-la en el que sembla el seu lloc natural, oi?
M'agradaria fe un paral.lelisme entre les pedres i les persones. Sobretot amb les persones que per motius diversos, fa molt de temps que estem fora del nostre espai d'origen, o mirat des d'un altre punt de vista, que vivim distanciats de la nostra essència. De fet, imagino que som la majoria, els que estem en aquesta situació. A vegades em pregunto cap a on ens portarà tot aquest ritme de vida tan artificiós. No sóc l'única. Aquest cap de setmana s'ha inaugurat una exposició a la Fundació Palau (Caldes d'Estrac) que porta per títol "Jo em rebel.lo, nosaltres existim". La recomano, fa pensar.
2 comentaris:
La pedra ens atrau, d'aquí la teva admiració.
Si passeges per algun lloc on trepitges pedra, pensa que camines sobre la crosta d'un planeta i que, d'una manera o altra, el pots modificar amb petites accions: desplaçant la pedra, trencant-la, prenent-la cap a casa per record...
Gràcies Olga pels teus comentaris, sempre tan engrescadors. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada