"La vida al davant" de Romain Gary

Quan acabo un bon llibre tinc els mateixos símptomes que després d'una història d'amor. Durant uns dies recordo els diàlegs, les emocions viscudes, les rialles i les llàgrimes. Fins i tot, se'm fa difícil començar-ne un altre de seguida, necessito un temps per pair tot el que he viscut.

Així estic jo avui després d'haver llegit La vida al davant una història d'amor entre un nen que diu tenir nou anys, en Momo, i una vella jueva que cuida a tots els fills de puta del barri, la senyora Rosa. La veu del narrador és el nen que ens explica el món tal i com ell el veu, amb una tendresa i, al mateix temps, una sensibilitat per copsar la realitat, refinadíssimes.

Aquest és el segon llibre que llegeixo d'aquest autor, del que aviat celebrarem el centenari del seu naixement, l'altre és Próxima estación: final del trayecto. En ambdós casos m'ha impressionat la seva capacitat per descriure les emocions, els sentiments de les persones.

Com anècdota que aquest Romain Gary era un murri doncs és l'únic escriptor que ha guanyat dos cops el premi Goncourt. La primera vegada el 1956 amb La raíces del cielo i després va presentar una obra amb el nom d'un escriptor fictici Émile Ajar i el va tornar a guanyar el 1975, mofant-se de la perspicàcia del jurat que no va reconèixer el seu estil. Tot un personatge el Romain! 

Un fragment:

Un dia una dona em va dir oh quin gosset més maco i em va demanar si era meu i si estava en venda. Jo anava mal vestit, a mi se'm nota a la cara que no sóc del país, i la dona veia perfectament que aquell gos era d'una altra classe.

Li vaig vendre el Súper per cinc-cents francs i vaig fer un bon negoci. Li vaig demanar cinc-cents francs a aquella bona dona perquè volia estar segur que la nova propietària del Súper tingués prou recursos per mantenir-lo. I vaig tenir sort perquè fins i tot tenia un cotxe amb xofer i tot i de seguida va fer-hi pujar el Súper, no fos cas que jo tingués uns pares que podien sortir cridant en qualsevol moment. I ara us diré una cosa, perquè no em creureu. Vaig agafar els cinc-cents francs i els vaig llençar a la claveguera. Després em vaig asseure a la vorera i em vaig posar a plorar com una magdalena, tapant-me els ulls amb els punys, però estava content.  A casa de la senyora Rosa no hi havia seguretat i tots penjàvem d'un fil, amb la vella malalta, sense diners i ambs els serveis socials sempre al damunt, i allò no era vida per a un gos.