Endrapallibres, adaptació d'un conte de Lluís Farré

Dedicat a la Bruna, una nena endrapallibres que em recorda molt una criatura que ha crescut.

Vet aquí una vegada una nena amb gana, però no era una gana qualsevol. Ui, era una gana infinita... com us explicaria...

Era una gana de llop ferotge que es menja una caputxeta vermella i un àvia i que al cap de poca estona, torna a estar igual.

La panxa de la nena del nostre conte era un pou sense fons i, com tots els pous sense fons, no hi havia manera d'omplir-la fins a dalt de tot. Per això mai no se sentia satisfeta i es passava l'estona rosegant qualsevol cosa: una ametlla torrada, un tros de regalesia, o una ungla.

Un dia el seu avi, després de berenar, veient-la amb una expressió de no sentir-se ni tant sols una mica satisfeta, li va preguntar:

-Escolta, no has provat mai de menjar-te un llibre?

-Que què? Un llibre?

Alça Manela!
Alça Rafela!
Ai, que em peto!
Ai, que em pixo!
Avi, els llibres no es mengen!
I segur que tenen un gust fastigós!

-I tu com ho saps si no n'obres mai cap?
L'avi va girar cua i va sortir de l'habitació.

La nena va quedar alleujada.
I ves quina sort, al fons d'un calaix, hi va trobar un piruleta de quan la seva amiga Carme va fer anys.

Però la tranquil.litat va durar poc. No gens, vaja! Al cap d'un quants minuts l'avi va tornar amb un llibre a les mans.
-Vinga, saberuda! Tasta'l!

-Au!
-Vinga, dona, que aquest és curt!
-Que no!

L'avi va arrufar una cella, va remugar alguna cosa, va girar cua de nou i va sortir de l'habitació.
Però aquest cop, així com qui no vol la cosa, va deixar el llibre a la tauleta de nit.
Que traïdor!

Després de la piruleta, que va trobar molt petita, el sopar no va acabar de deixar-la del tot satisfeta.
I al llit, fins i tot els petons de bona nit li van semblar escarransits.

Va abraçar el Manel, el seu conill de drap, i va tancar els ulls.

Però no podia dormir. Se sentia una olor estranya per tota l'habitació.
En va seguir el rastre ensumant i... Vaja!
El maleït llibre de l'avi!

Però fa bona olor, va pensar. I si fos veritat el que ha dit?
El va agafar.

Contes de no sé què...
Ui, però quina ràbia més grossssaaa....
Res, home, res, aquí et quedes.
Va tornar el llibre al seu lloc i hi va posar el Manel al davant per no veure'l.

Però, és clar, l'olor passava entre les orelles del conill. Quina llauna!

Es va tapar la cara amb el coixí. No res. Es va posar una agulla d'estendre al nas. Res de res. Va ficar el cap dins una bossa i va respirar fondo.
De poc s'ofega, però res de nou.
-Va bé, va bé, tu guanyes!
-va rondinar.

Va apartar el Manel, va encendre el llum, que mai no feia anar per llegir, i va agafar el llibre.

En obrir-lo l'olor es va fer més forta. Mmmmmmmmm...
Va passar unes quantes pàgines amb lletres molt menudes.

Res d'interessant.
Però de cop i volta:
Hi havia una vegada....

Ui, ui, ui...
Aquella hac majúscula, més grassoneta que les altres lletres, tan bonica, amb tot de guarniments, tenia una pinta deliciosa.

I si?...
Ai, bo! Però i si?...

Va treure una punta de la llengua poruga...

-La passo, o no pel full...?
Ai, uix, no ho sé!

I si és fastigosa?
I si se'm torna la llengua negra i em poso malalta i caic morta del tot?
Però mira que sembla bona...!
Pot ser té gust de peixet fregit.
O de flam amb nata...
Au, vinga!
A la una, a les dues...,
a les dues i mitja,
a les dues i tres quarts, a les dues i...

Va tancar els ulls,
es va tapar el nas per si de cas,
i hi va clavar una bona llepada. Slurp!

-Doncs, la veritat és que no té gaire gust de res, aixó!
Ostres, ostres i ostres!

Una ombra de tristesa estava a punt de posar-se-li damunt els ulls, però de sobre,
així com qui no ho vol,
i sense ni tant sols demanar permís,
un gustet de li va començara fer bots al fons de la boca.
D'un cop de llengua el va fer caure gola avall. Plof!

Ai, caram!
Això no està gens malament..., va pensar.
Vejam les altres lletres...
Slurp! Mmmmmmmmmmm! Plof! Boníssimes!

Ara el somriure li arribava d'iuna orella a l'altra.
Aquestes lletres negres tenien un gust realment especial, diferent de tot el que havia tastat abans.
Tenien gust de...
gust de...
gust de començament de cosa bona, això!
I va continuar. Slurp!

Un oceà infinit.
Mmmmmmmmmmmmm... Saladet!

I al fons de tot,
nyam!, allí on mai no havia arribat ningú, slurp!
s'alça el majestuós palau del rei del mar!

Nyam, nyam, nyam,
quina meravella!

El rei té una filla
amb la pell d'escates de plata
i una preciosa cua de peix.
Oh, que bones!

En vull més, en vull més!

Hi ha festa grossa al castell d'un regne mot llunyà.
Quina neneta tan cuca, dolça com la confitura.
Nyam, nyam!
Ai, ai, ai... S'han descuidat una de les fades!
Que no quedi ni una sola filosa sense cremar.
Això, això, tot ben torradet, com a mi m'agrada.
Slurp!

Ah, ves, només dormirà cent anys...
Un petonet de no res de príncep blau i, au, a córrer!
Què més, què més?
Mossegadeta.

Que bruta que està aquesta llàntia!
Fris-fras, fris-fras!
Barrabum!
Patapam!
Nyam!

Alça quina sort, un geni!
Jo demanaria, demanaria,
Cop de llengua i queixalada.

Ja hi som! La malcriada de cabells duarats, fem la murga al petit dels tres óssos.
Corre, corre que si t'enxampen se't mengen.

No, no nosseguis la poma! Però dona que no ho veus que és la reina disfressada?
Mos i slurp.

Un ase, un gat i un pollastre vell cantant a plens pulmons. Quin mal de cap! Slurp i FI.

La nena va córrer a l'habitació de l'avi i va saltar al llit, com una lleona damunt una gasela distreta.
Però, què...?
Li va fer un petonàs tan fort que es va sentir des de casa els veïns, i més enllà del carrer.
Smuac!
Gràcies! Va exclamar feliç.

I l'endemà li va demanar un altre llibre. I l'endemà un altre. I un altre. I dos de cop...

Després de tres setmanes i mitja, la nostra nena s'havia polit tots els llibres de la casa. Tenia la golafreria d'un ramat d'elefants.

-I ara què? -es va dir amoïnada en empassar-se la darrera delícia que quedava a casa.
-Doncs hi ha un lloc on els llibres no s'acaben mai.
-va repsondre l'avi-.
És el millor restaurant d'històries que es pot trobar!
-De debó? On?

BIBLIOTE...Mmmmmmmmmmmmmm, quina gana!
I que bones que deuen ser aquestes bes, i aquestes is, i...

Li va faltar temps per pujar els esglaons de dos en dos, de tres en tres, quatre en quatre.
Hop, hop, ufff!

Traient un pam de llengua, va travessar l'entrada.
I gairebé la fa caure de cul una olor deliciosa com la del primer llibre en que va ficar el nas, però multiplicada per un munt i mig.

I va quedar meravellada, bocabadada, espaterrada i garratibada, en veure els centenars, milers, milions i milions de llibres, descansant en uns prestatges gegants, alts com el gratacel de King Kong!

I tots m'esperen a mi, va pensar.

Va córrer a agafar el menú de llibres per a nens. Els ulls li sortien de la cara i li venia un mar de salivera a la boca.

I bé, que li vindria de gust a la senyora? -li va preguntar uns simpàtica cambrera amb unes ulleres en forma de mitja lluna a la punta del nas.

Primer uns entremesos d'aventures al Congo.
De segon una escudella de reines dels mars i pirates brètols.
Després uns bunyolets d'astronautes i marcians.
I per postres... ja ho veurem.

Se'n va fer un fart. I l'endemà un altre. I l'endemà un altre.
I, al cap d'uns quants anys, en acabar tots els plats de tots els menús, va estudiar tots els idiomes i va viatjar a tots els països del món.

I havia menjat tants menús que no sabia quin li agradava més. Però el que sí va saber un dia, és que ella també cuinaria llibres que engreixarien per sempre el cap de totes les nenes i nens del món.