Cancó de carrer

Quan tingui cinquanta anys no vull ser com el pare, deia la cancó.Però i com la mare? Senyora de casa seva, maca i orgullosa, que passava la vida entre les quatre parets dels pis vetllant perquè els “tres fills” fessin el que tocava.

Nena, aquests genolls, si juguessis a jocs de noies no cauries tant i no tindries aquests genolls tan lletjos. Caus més que un burro vell! quan siguis gran ningú es voldrà casar amb una noia amb els genolls plens de marques. I tant seca! Menja a veure si t’engreixes –li deia sempre la mare.

Tu sí, tu pots jugar a pilota amb els nens,- li deia al petit. Més l’omplia tant de teca que el pobre nen no era ràpid ni ágil i això era incompatible amb practicar esport. Això sí, no queia, els seus genolls són perfectes.

De què vols la carmanyola per demà? Tota la vida igual, ja no sé què posar-te. Aquesta setmana entre tu i jo… si seguim així, aviat tindrem pagat el pis i podrem comprar-ne un altre i un cotxe. Que bé! no sé per què cada nit somies que tornes al poble i a la teva infància amb el teu avi, allà no vivíem tant bé com aquí.

I així, entre orientar els fills, la neteja i les feines per augmentar els ingressos, passava la vida. No tenia capritxos i si els tenia, no es coneixien. Amb la mirada directa, expressiva i un rictus de la seva cara, mostraba el que esperava dels fills.

Si un dia les amigues de la filla venien a buscar la noia, la mare, diplomàticament, deia: que faci el que vulgui jo no dic res. I a continuació, mirada i rictus. No, avui no tinc ganes de sortir, contestava la xicota tímidament. Un dia va tenir la gosadia de no mirar-la i contestar, sí, vinc. Ai, las, quin drama quan va tornar del carrer, segurament, amb els genolls pelats…

Era tant eficient en la gestió de les tasques de la família que es va oblidar d’ella mateixa, de les il.lusions i emocions. Alguna vegada va baixar la guàrdia, com ara el dia que una bona venedora del Círculo de Lectores la va fer sòcia i li va regalar una cassette de la Rocio Jurado. Que contenta estaba ella amb la seva folcklòrica preferida. Al vespre, el triumvirat va quedar pasmat. Mira-la! ha fet una cosa per a ella, això no pot ser, no fa per a tu, deia la filla que li passava factura per tots els rictus i, en aquells moments, ja era capital d’Albània. I es va esborrar del Círculo, encara sort que li van regalar la cassette que s'escoltava a totes hores. Quin rotlle!

I així, de mica en mica, es va convertir en una dona només pendent dels seus. També va canviar per fora, s’engreixà i els seus cabells negres i arrissats van perdre color i suavitat, estirant-se. Només li quedà aquella mirada coordinada amb el rictus per dir que no. Els triumvirs la van arraconar, de tant en tant, tenien un gest de tendresa amb ella, però quan volia respondre, no sempre es deixaven. Ai, deixa que pesada!

Parlava sola, mentre tothom mirava la televisió. Un dos tres, responda otra vez. Pot ser, també plorava sola. Van passar els anys i va acabar comprant regals i repartint una part dels diners que havia anat acumulant i així, obtenia un petit somriure, un gràcies de compromís. Es tornà malfiada, absorvent, gelosa dels seus i, finalment, obtà per fer-se la tonta i oblidar, pot ser una mica d’alzehimer, deien.

Un bon dia, de sobte, va morir. Es va anar a dormir i l’endemà no despertà. Abans havia canviat els llençols del llit. A la seva cambra tot era net, polit, relluent, també ellà per fora, la cara rodona, la pell blanca i suau. Els seus l’acompanyaren.

L’altre dia vaig llegir un article on algú deia que a les famílies sempre hi ha una persona que se sacrifica perquè els altres visquin, economia de família.


Cancó de carrer
Quan jo tindré cinquanta anys

no vull ser com el pare:

cansat i sense fe,renec o riallada;

treball embrutidor,

futbol cada diumenge,

el tuti al cul d´un bar,

tabac de vuit pessetes.


La televisió

que ofega la paraula; i banys en un mar brut

quan vénen les vacances.


La mare un escarràs:

la plaça i la neteja;i els meus germans petits,

escoles de mals mestres.


Quina buidor! Potser només viuen de veres

els qui moren matant

al carrer o a la guerra.

Apostols i cabdills,

llanceu el crit d´alarma!

Savis, tècnics, obrers,

forceu les vostres màquines!

Genis de totes les arts,

embelliu la croada!


Homes, dones, infants,

de tota llengua i raça

i els misers i els vençuts,

ramada innumerable,

espereu i engrossiu

el clam que ens agermana.


Encara hi som a temps!

Encara, encara, encara!

Destruirem un món

estúpid i sense ànima!


Cavem els fonaments

d´una vida més alta!


Joan Oliver