Tot decidit va calçar-se la xiruques i, camina que caminaràs, anà fent via per les muntanyes dels Pirineus. Al cap d’uns dies es va trobar amb un llop que udolava.
- Auppp! Auppp! Auupp... – feia el pobre llop, prim i amb cara de passar penes.
En Joan, tot encuriosit, es va aturar, l’observà i després, va saludar-lo.
- Hola senyor llop! Sembleu trist i apagat, què us passa? No sé – va respondre el llop, per més que menjo no deixo d’estar escanyolit i quasi no tinc força, ja no puc ni moure’m.
-I tu, noi tafaner, què busques per aquests camins del bosc? Jo estic cercant el rei del cel perquè m’expliqui què he de fer per tenir sort – va respondre en Joan.
-Ah..., està bé. Doncs si trobes al rei del cel, em faràs el favor d’explicar-li al meu cas? Pot ser ell, et dóna també una solució per a mi.
- No et preocupis –li va dir en Joan, si el trobo me’n recordaré de tu. I va continuar el seu camí deixant el llop estirat sobre un coixí de fulles seques.
Van passar molts dies i en Joan va deixar enrera el bosc, arribant a terra baixa. Les seves xiruques començaven a estar una mica desgastades de tant i tant caminar, però ell seguia i seguia, fent camí per tal d’aconseguir el seu objectiu.
Un bon dia de primavera del mes de maig, va veure un roure, molt i molt alt, amb una escorça fosca i arrugada, però, quina va ser la seva sorpresa, en observar que no tenia ni una sola fulla. En Joan va quedar bocabadat tot mirant l’arbre. Mai havia trobat un cas com aquell, un roure tant gran, sense les meravelloses fulles de color verd fosc. De cop, va sentir l’impuls d’abraçar l’arbre, va envoltar-lo amb els seus braços, acostant-li el cap al tronc, com si el volgués escoltar. I aleshores, l’arbre li va parlar:
-Hola Joan, sé que estàs buscant el rei del cel per preguntar-li què has de fer per trobar la sort, si us plau, quan el trobis, demana-li també què he de fer jo per tornar a tenir fulles, abans era verd i ufanós i mira ara, sóc un escarràs.
En Joan es va comprometre també a ajudar l’arbre i, abans de continuar el seu camí, va tornar a envoltar-lo amb una dolça abraçada, tot fent-li un petó.
I camina que caminaràs, va arribar al litoral costaner, a la comarca del Maresme, entre mar i muntanya. En Joan va observar la llum del cel, blava, blanca i clara que es reflectia sobre el mar. En les primeres hores del matí el mar acaronava la costa amb onades tranquil•les, però cap al migdia es tornava ràpid i inquiet, traient tota la seva escuma blanca. I mirant el mar, en Joan va pensar:
-El rei del cel deu viure en un lloc blau i clar com aquest, segur que hi serà a prop. Qui sap pot ser aquesta llum és un senyal. D’ara en endavant, caminaré per aquesta contrada i segur que en un lloc o altre, el trobaré.
Així una tarda va arribar a un poble petit, vora mar, i com estava molt cansat, va decidir fer nit a El Romaní, un hostal amb detalls decoratius modernistes. La mestressa, molt amable, va estar molt contenta d’allotjar aquell noi tant ben educat i el va tractar com un príncep.
L’endemà al matí, després d’un bon esmorzar, perquè en Joan era de vida, va sortir a donar una volta pel poble i, ves per on, de seguida, es va trobar passejant pel passeig marítim. Estava encantat, observava tot el que veia, el mar, amb ànecs a l’aigua, les cases modernistes del passeig... En aquella hora no hi havia massa gent passejant i és per això que li va cridar l’atenció una noia, asseguda en una roca mirant el mar. Sense saber ben bé perquè va sentir l’impuls d’acostar-s’hi.
-Bon dia! – va dir en Joan. La noia el va mirar una mica sorpresa però de seguida es va fitxar amb la cara d’en Joan i en els cabells punxaguts i tot d’una, va fer una rialla nerviosa i a continuació li va dir,
-Seu, si vols et faig una mica de lloc.
En Joan i la noia van començar a parlar explicant-se moltes i moltes coses. La noia era la que més parlava i, de tant en tant, parava i preguntava,
-T’avorreixo? – No, no, segueix que t’escolto, deia en Joan.
Una de les coses que en Joan va explicar a la noia era que feia temps que anava a la cerca del rei del cel perquè li digués que havia de fer per trobar la sort. La noia se l’escoltà amb atenció i en acabat, li va preguntar si li podia fer un favor.
Encantat! – va contestar en Joan.
-Doncs, escolta, si trobes el rei del cel, pregunta-li què he de fer jo per deixar de plorar tot sovint, tinc una pena grossa que no aconsegueixo treure’m.
-No et preocupis, pots comptar-hi! Si el trobo li preguntaré, li va dir en Joan. Després va partir, fent un petó suau, a la galta de la noia, per acomiadar-se.
Camina que caminaràs pel Maresme van passar molts més dies, les xiruques d’en Joan estaven gastades i va haver de fer una parada al centre històric de Mataró per comprar-ne unes bambes. Allà hi havia moltes sabateries però trobà una, al costat de l’església de Sta. Maria, regentada per un vell sabater que feia el calçat a mà. Tot just acabava d’exposar unes bambes molt boniques què ves per on, eren del número d’en Joan. El noi les comprà sense rumiar s’ho.
Però vet aquí que aquest nou calçat tenia propietats màgiques i va ser tot just posar-se- les que un vent suau el va empènyer i empènyer fins a portar-lo al cim del Montalt. Allà dalt, assegut al costat del pessebre, hi havia el rei del cel que l’esperava.
-Hola Joan! El saludà, has vingut des de molt lluny i m’agradaria poder satisfer els teus desitjos. Tot i que el rei del cel ja sabia el motiu de la seva visita, en Joan, a poc a poc, i amb veu fluixa li explicà que feia anys que el buscava perquè volia saber què havia de fer per trobar la sort.
Quan acabà, el rei del cel el mirà i li contestà, és molt senzill, només has de parar atenció en el que t’envolta. T’hi has de fixar! En Joan prengué nota de les seves paraules tot donant-li les gràcies i abans de marxar, se’n recordà del llop, el roure i la noia i demanà consells també per a ells. El rei del cel n’hi donà. Finalment, va marxar.
-Moltes gràcies, rei del cel, ara sí que trobaré la sort. També per orientar els meus amics.
El primer que va fer va ser anar a trobar la noia que vivia entre mar i muntanya a la vora d’un barranc. Era un lloc bonic, ple de verd on se sentien cants de xurravins i gaigs. Per entrar a casa seva, obrí la porta petita d’un barri i després, trucà al timbre. La noia obrí de seguida.
-Bon dia! -va dir en Joan. He pogut parlar amb el rei del cel i m’ha dit el que necessites per treure’t aquesta pena. Digues, digues, -va respondre la noia amb impaciència. Has de trobar-te un xicot, -li va dir en Joan.
Aleshores, la noia se’l va mirar de dalt a baix, va fer una rialla nerviosa, i tot d’una, ells ulls se l’il•luminaren.
-Passa, - digué la noia a en Joan. No, no, no, no puc, - va contestar el noi, no puc perdre temps perquè he de trobar la sort, tinc pressa, tinc pressa, me’n vaig. I se’n va anar cap al camí de les ànimes, sense ni acomiadar-se. Quin iuiu!
El següent pas, era anar a trobar el roure, tot caminat, va arribar fins a l’indret on s’alçava l’arbre magre i pansit.
-Hola Joan! - el va saludar el roure. Has trobat el rei del cel? Li has parlat de mi? Sí, - va contestar en Joan. El rei del cel m’ha dit que tens un tresor al mig de les arrels i que fins que algú se l’endugui no podràs tornar a tenir fulles.
En sentir allò, l’arbre es va estremir i després, baixant una mica les branques més llargues cap en Joan, li va dir a cau d’orella:
-Saps, aquí al darrera hi ha una pala, agafa-la i...
No, no, no, no puc, -va contestar el noi. No puc perdre temps perquè he de trobar la sort, tinc pressa, me’n vaig. I se’n va anar sense haver abraçat l’arbre.
I finalment, va anar a trobar el llop escanyolit.
- Quèeee Joan, has trobat el rei del cel i t’has recorda’t de mi? I tant – va contestar en Joan. Mira m’ha dit que per curar-te només cal que et mengis el primer babau que trobis.
El llop va obrir la boca i d’una queixalada es va menjar en Joan.
I conte contat....
Aquest conte el vaig escoltar el dimarts, 11 d’octubre, explica’t per un narrador a les bibliotecàries del Maresme, a l’alberg Torre Ametller, de Cabrera de Mar. L’estructura i el final són les que ens va contar el narrador. També he afegit algun detall de collita pròpia.
Fotografia del narrador Xavier Basté.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada