Contes de cavalls

EL CAVALL DE CARTRÓ
En Guillem sempre ha desitjat tenir un cavall. Ho desitja tant i tant que, fins i tot, ho somia:

-Ah! Si jo tingués un cavall…

Els pares del Guillem coneixen molt bé el desig del seu fill, per això, quan arriba el seu aniversari decideixen comprar-li’n un. Així que van a la botiga i, d’entre tots, en trien un de color blanc, amb una crin daurada com el blat.

-Que content que es posarà en Guillem quan el vegi – pensa la mare. I a més podrà córrer per tota la casa perquè té rodes – diu el pare.

El dia del seu aniversari, en despertar-se, en Guillem troba el cavall palplantat al costat del llit.

-Hala un cavall, un preciós cavall blanc amb la crin i la cua daurades… Mare, pare, estic molt content – crida en Guillem.

Al Guillem li falta temps per muntar-hi.

-Hala, hala cavall! Renoi és just de la meva mida!

I com feia molt de temps que el volia, ja tenia pensat un nom.

-Es dirà Valent. Hala, hala valent! Fa goig muntar el Valent, és tant dòcil!
-Hala, hala! Trota airós.
-Hala, hala! Galopa rabent.

I en Guillem recorre tots els passadissos de casa, com si hagués de guanyar una cursa. Després va a la sala i es fica pels barrancs i congostos, pels mig dels mobles, com ho fan els indis de la televisió.

-Bravo, valent, amunt!

Després va a l’habitació de rentar roba plena de perills. Però per al Valent no hi ha obstacles.

-Vinga, Valent, sempre endavant!

A la Terrassa, sota el Sol, travessen un desert i les plantes fan de bosc profund, fins i tot, un bassal és el corrent d’un gran riu.

-Apa, Valent que ja hi som! Diu en Guillem.

Cap al tard, a l’habitació, arriben a la quadra, cansats i coberts de pols. En Guillem raspalla el seu Valent i el tapa amb una flassada. Després el fica al llit i s’adorm, content i feliç.

-Que bonic que és en Valent! Com me l’estimo.

A la nit, en Guillem somia, ara ja no vol tenir un cavall, ara el seu somni va sobre la ruta que farà demà amb el Valent quan la mare el desperti.

I conte contat…

Adaptació d’ El cavall de catró, conte d’Andreu Dòria, il•lustrat per Roser Rius.


I és que allò que somiem, si hi posem totes les nostres ganes i energia, és molt possible que es faci realitat.
I com a mostra us explicaré el que li va passar a Han Gan.

EL CAVALL MÀGIC DE HAN GAN

Hi havia una vegada un nen a qui li agradava molt dibuixar, però no podia perquè la seva família era molt pobre i no tenien diners per comprar-li pinzells, ni paper.
Han Gan ajudava a la seva família treballant per l’hostaler, cada dia, portava menjar a casa dels clients.

Un dia, Han Gan va portar menjar a casa de cèlebre pintor Wang Wei. Quan ja se n’anava, va veure uns cavalls preciosos al darrera de la casa i no va poder estar-se de dibuixar-los a la sorra.

Intrigat, Wang Wei es va acostar i va observar atentament el dibuix que estava fent el noi. Després li va dir a Han Gan que tornés a l’endemà.Al dia següent, Wang Wei havia preparat per a Han Gan papers, colors, pinzells i una mica de diners.

-Això és per a tu, perquè puguis pintar tant com vulguis –li va dir.

El cor de Han Gan es va omplir de gratitud. Des d’aquell dia dibuixava des de trenc d’alba fins que es ponia el Sol. El que més li agradava era dibuixar cavalls, i sempre volia que semblessin el més real possible.

Va arribar a tenir tant de talent que tothom el coneixia, així que uns quants anys més tard, l’Emperador el va fer cridar a palau perquè entrés a l’acadèmia dels pintors oficials.

A l’acadèmia, Han Gan es negava a exercitar-se imitant les obres dels grans Mestres, com li demanava el professor. Ell sempre volia pintar cavalls i, curiosament, sempre els pintava lligats.

-Per què representes sempre lligats els teus cavalls? Li van preguntar un dia els altres pintors. Perquè els meus cavalls són tant reals que podrien sortir del paper.
Aleshores, van començar a córrer rumors, cada vegada més estranys, sobre els cavalls de Han Gan…

Un bon dia, a mitja nit, quan Han Gan estava treballant a casa seva, va trucar a la porta, un gran guerrer.

-Ningú no ha de saber res de la nostra conversa, va dir el gran guerrer. He sentit a dir que el teus cavalls són més reals que els de veritat. Fins i tot hi ha qui diu que el teu pinzell màgic els pot dotar de vida. Podries fer aparèixer per a mi el més fogós i el més valent de tots els corsers?

-Ho puc intentar, va respondre Han Gan.

Es va posar a dibuixar amb tota l’ànima, però el cavall que pintava no cobrava vida.

-Vinga, continua, va insistir el guerrer.
-Ho sento, va dir Han Gan, aquest dibuix no val res, m’estimo més tirar-lo al foc.

I vet aquí que en el moment que va tirar el paper al foc, un fabulós corser va sortir de les flames.

El guerrer va saltar sobre el cavall i va desaparèixer en l’obscuritat de la nit.
Aquell cavall no necessitava ni aigua, ni farratge, ni descans. Quan galopava, amb prou feines tocava el terra amb les peülles. El guerrer mai s’havia sentit tant poderós.No solament era poderós, sinó que era invencible. Enmig del combat, cap fletxa ni cap llança no el tocaven mai. I així va començar a aconseguir grans victòries. Però mai en tenia prou. Volia lluitar més i més, fins que no quedés cap enemic viu.

Va ser així com la tristesa es va apoderar del seu cavall, que veia morts i ferits per tot arreu. Un dia el cavall es va posar a plorar i tot d’una, alliberant-se del guerrer, va començar a córrer. Res ni ningú el podien aturar.

El guerrer va buscar desesperadament el cavall, durant trenta-sis dies i trenta-sis nits. Un matí de tardor va arribar davant de la casa de Han Gan.

-El cavall que em vas donar, ha desaparegut. Què saps on és?
-Sí, va respondre Han Gan. Veus aquell quadre? Hi havia pintats cinc cavalls. Un matí, quan em vaig despertar n’hi havia sis. El cavall que busques viu dins el meu quadre.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos I aquest conte ja s’ha fos.

El cavall màgic de Han Gan de Chen Jiang Hong

El cavall màgic és un llegenda, però Han Gan va existir de veritat. Vivia a la Xina fa més de 1200 anys.