La biblioteca de les mil i una nits

Vet aquí una vegada una biblioteca que tenia molts i molts llibres. També tenia pel·lícules i música, però no n’hi havia tants. Els llibres eren plens d’històries fantàstiques que parlaven de prínceps i princeses, de fades i mags, de bruixes i bruixots... Eren històries apassionants, d’aquelles que agraden tant a les criatures com als grans i per això, la biblioteca estava plena de gom a gom sempre de gent llegint contes, tot fent volar la imaginació cap a altres països i mons.

En aquella biblioteca hi havia una bibliotecària, la senyoreta Flora, que cada dia, amb molta cura, treia, un per un, tots els llibres de les prestatgeries per parlar amb els personatges que hi vivien a dins. Així, per exemple, agafava el llibre de la caputxeta vermella i deia:

-Hola caputxeta! Com està la teva àvia?

I la caputxeta li explicava que estava una mica millor i que sortia a passejar amb ella cada dia, a veure si així, es recuperava de l’ensurt que li havia donat el llop.

La senyoreta Flora també preguntava a la rínxols d’or, coses com ara si havia tornat a dinar a casa dels óssos, si ja no li feien por... I a la rateta, si s’hi havia fitxa’t com era d’eixerit en Guillermo, el ratolí de biblioteca.

Un dia, quan la senyoreta Flora estava fent la seva feina, va sonar el telèfon.

- Ring, ring, ring...A la tercera vegada, la bibliotecària el va agafar. Biblioteca, biblioteca, -va contestar la senyoreta Flora en despenjar l’auricular.

-Senyoreta Flora, es va sentir una veu greu que pertanyia a l’amo del poble, el senyor Grony, posi immediatament els llibres dintre de caixes i quan hagi acabat, m’avisa, perquè els llençaré a la foguera. D’ara en endavant, a la biblioteca ja no hi haurà llibres, ompliré tots els prestatges d’ordinadors...

- Senyoreta Flora? M’està escoltant?

La pobra senyoreta Flora no va poder acabar de sentir la frase perquè aquella notícia va fer que caigués rodona al terra. Pom!

Mentrestant, els llibres de les prestatgeries que havien sentit tota la conversa, van començar a reaccionar sense saber què fer. Van començar-se a moure’s per la biblioteca intentant amagar-se a sota de les taules. Així quan la senyoreta Flora despertés del seu desmai, no els trobaria i no els podria posar dins de les caixes. Però es movien tant i amb tant poca traça que anaven perdent lletres. De primer van perdre la A, després la B i la C i, finalment, d’una sola tacada la I i la E. Era com si els llibres s’anessin desfent de mica en mica.

Un cop al terra, les lletres soles i desorientades al mig de la biblioteca, van anar entrant en una caixa. Una d’aquelles que els senyor Grony volia llençar al foc.

(engrescar els nens a que recullin les lletres i les posin dins una caixa)

Però compte! Perquè aquella era una caixa màgica i quan totes les lletres van ser-hi dins van començar a bellugar-se, primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra i, finalment, en cercles.

(fer intervenir els nens)

Necessiten una mica d’ajuda... (pensar). Repetiu tots la frase màgica peti qui peti pols de confeti (tres vegades les criatures repeteixen la mateixa frase).

I de la caixa va sortir un homenet prim que portava un turbant de color groc al cap i que estava assegut sobre la coberta del llibre Les Mil i una nits. Era el sultà de Pèrsia.

- Hola llibres! Teniu problemes?

Sí, hi ha un home dolent que vol posar-nos en caixes i llençar-nos al foc.

-No us preocupeu perquè jo us ajudaré. Hem de confiar en la nostra força per sortir de les situacions desesperades i quan la nostra única força és la fantasia...Voleu saber què faré? Explicaré una història a la senyoreta Flora i quan acabi una altra, i una altra... i així, la distrauré i no podrà posar els llibres a les caixes.

La primera de totes serà la història de la meva pròpia vida.

Història de Xahrazad

Fa molts i molts anys, vaig viure també uns moments molt difícils a la meva vida i la imaginació i la fantasia em van ajudar a sortir d’aquella mala època. Us explicaré el que em va passar: Jo em vaig separar de la meva dona perquè m’havia enganyat. Des d’aleshores, vivia trist i amargat i cada dia em casava amb una noia del poble i a la nit em separava. Al dia següent, la noia havia desaparegut i jo em tornava a casar amb un altra. Així van desaparèixer moltes noies fins que al final ja quasi no quedaven donzelles al poble.

Un dia em vaig casar amb una noia molt maca que es deia Xahrazad i, en arribar la nit, em va començar a explicar un conte tan bonic que sense adonar-me la lluna es va amagar i es va fer de dia... I així no la vaig fer desaparèixer i vaig passar-me tot el dia esperant que arribés la nit perquè Xaharazad en tornés a explicar una altre conte i així cada dia i cada nit, fins que van passar mil i una nits. Després de les mil i una nits Xahrazad va salvar la vida i jo la vaig fer la meva dona per sempre.

I així amics meus, és com la fantasia em va treure d’una situació desesperada.

I així és, benvolguts nens i nenes, com el sultà va continuar explicant-li històries a la senyoreta Flora perquè no posés els llibres dins de la caixa. Però si voleu escoltar quina va ser la següent història, haureu de venir el dimecres vinent....

Perquè avui el conte contat de les mil i una nits, s’ha acabat.

(Adaptació d'un conte).

Presentació

Qui no ha sentit mai a parlar de Les mil i una nits? Com bé diu el títol és un llibre que recull multitud de narracions explicades per una jove, Xahrazad, que en la primera nit de núpcies explica al seu marit una història que s’enllaça amb una altra. I al seu marit li agrada tant, que en vol sentir una cada nit, contradient la seva promesa de matar la seva jove esposa la primera nit, per por a la seva infidelitat. Com veieu, la temàtica de la violència de gènere i allò de la maté porque era mía és tan antic com anar a peu.

Anant a les característiques del llibre, les històries que hi trobem són breus, l’origen i temàtica del les quals és divers: per començar, provenen de diferents llocs de l’Orient i de temps immemorial; la majoria provenen de Pèrsia, Aràbia, Egipte, Índia, Grècia i fins i tot la Xina. El gruix del llibre prové d’un manuscrit medieval sirià en el qual s’hi han anat afegint històries al llarg de segles. Aquest és el cas de la història d’Aladí i la llàntia meravellosa o d’Alí Babà i els quaranta lladres: són mundialment conegudes, però existeix un dubte enraonat de que pertanyin a les nits.

Pel que fa a la temàtica dels contes, no és ni de bon tros homogènia, les històries són de diferent mena: d’aventures, satíriques, eròtiques, moralitzants, llegendes o faules. Tot plegat fa que sigui un llibre obert a diferents usos que se n’en puguin donar. De fet, les històries provenen de la tradició narrativa oral i ha permès que al llarg de tots aquests anys d’adaptacions i transcripcions s’hagin anat afegint de noves. Moltes d’elles reflecteixen el clima social de la ciutat i de les tradicions àrabs: es mofen de les convencions socials i centren les seves crítiques en personatges típics com polítics, metges, mestres, jutges, o mercaders. Val a dir que no totes les adaptacions n’han conservat aquesta perspectiva crítica; com sempre, les tisores de la censura i l’obscurantisme han distorsionat l’obra original. 

El primer traductor en llengua europea va ser François Galland, orientalista i col·leccionista francès que va realitzar una traducció en 12 volums, a cavall dels segles XVII i XVIII. Ha estat l’obra més influent en els posteriors estudiosos de l’obra, tot i que sembla que va passar per alt les històries més picants. En el nostre país, el valencià Blasco Ibáñez va ser el primer en traduir-lo al castellà, i en llengua catalana no va arribar-ne una traducció completa fins fa ben pocs anys, el 1995, a càrrec de Dolors Cinca i Margarida Castells. Tot i haver-hi alguna adaptació de començaments del segle XX, i tenint en compte la popularitat de l’obra, se’ns fa estrany que hagi trigat tant a traduir-se al català. Potser ens hauria de tranquil·litzar, o potser al contrari, preocupar-nos més encara, saber que ha passat desapercebuda en els llibres d’història de la literatura dels països àrabs.

Des d’aquí vull aportar un petit gra de sorra en el descobriment, o retrobament, de les moltes històries antigues, que no antiquades.