Un trilogia de luxe

La lluna gira de la mà de la Terra... no sé si serà per això que, de tant en tant, ens vénen unes ganes immenses de mirar-la, de contemplar-la. Diuen que hi ha qui, fins i tot, ha intentat tocar-la.

I si no em creieu, llegiu amb atenció els tres contes que he compilat que expliquen els esforços que poden fer alguns animals del bosc per saber De què fa gust la lluna? O com per tocar la lluna fan mil i un invent, com El talp i la lluna rebonica. O com una noia que admirava la lluna, la Munia, es va veure un bocí.

De què fa gust la lluna? text de Michael Grejniec, traduït al català per Maria Viu.

Vet aquí que des de feia molt de temps els animals del bosc volien saber quin gust feia la lluna. Era dolça o salada? Només en volien tastar un trosset petit...

Cada nit, miraven ansiosos cap al cel. Es posaven de puntetes i estiraven el coll, les cames i els braços, tot intentan agafar-la. Però no servia de res, ni tan sols el més gran dels animals era capaç de tocar-la.Oh!!!!!!!!!

Un bon dia, la petita tortuga va decidir pujar a la muntanya més alta del bosc per tal de poder arribar a la lluna. Un cop a dalt, va trobar que la lluna estava més a prop, però, tot i això, la tortuga no va poder tocar-la. Aleshores, va cridar l'elefant.

Si t'enfiles al meu llom - li va dir, potser arribarem a tocar-la. La lluna que s'ho mirava tot des de dalt, va pensar que es tractava d'un joc. Així que, a mesura que l'elefant se li acostava, ella s'allunyava a poc a poc, amunt...

Com que l'elefant no podia tocar la lluna, va cridar la girafa -si et poses damunt del meu llom, potser arribarem a tocar-la. Més, en veure la girafa, la lluna va tornar a jugar i va pujar una mica més, amunt...

I la girafa, que no parava d'estirar el seu llarg coll, tampoc va aconseguir el seu propòsit. I va cridar la zebra -si t'enfiles al meu damunt, potser arribarem més a prop d'ella.

La lluna juganera s'ho estava pasant d'allò més bé, li havia agafat gust el joc i tornà a pujar una mica més, amunt...

La zebra es va esforçar molt i molt, però tampoc no va poder tocar la lluna. I va cridar el lleó -si t'enfiles al meu llom, potser hi arribarem.

I quan la lluna va veure el lleó, se'n va allunyar, de nou, una mica, amunt....

Tampoc no van aconseguir tocar lluna aquesta vegada, i van cridar la guineu -si muntes el meu llom, ho aconseguirem, de debò, va dir el lleó.

Però només de veure la guineu, la lluna va tornar a pujar un poc més. Faltava una miqueta de res per arriba-hi, però lluna va començar a desaparèixer més i més, amunt...

I la guineu va cridar el mico -ara sí que ho aconseguirem. Apa, enfila't al meu damunt! La lluna, només veure el mico va recular una mica més. El mico ja podia olorar-la, però de tocar-la, ni parlar-ne! S'enfilava amunt...

I va cridar el ratolí. Enfila't al meu llom. Ja veuràs que ho aconseguirem.

La lluna es va mirar el ratolí i va pensar: un animal tan petitó no em podrà agafar mai de la vida. I com que començava a estar una mica farta d'aquell joc, la lluna es va queda on estava.

Aleshores, el ratolí s'enfilà damunt de la tortuga, de l'elefant, de la girafa, de la zebra, del lleó, de la guineu, del mico i...

... d'un mos va arrencar un bocinet de lluna. El va paladejar amb delit, i en acabat en donà un mosset al mico, a la guineu, al lleo, a la zebra, a la girafa, a l'elefant i a la tortuga. I el sabor de lluna els va semblar exactament allò que més li agradava a cadascun d'ells.

Aquella nit van dormir tots plegats.

El peix, que ho havia vist tot, no entenia res, i va dir: -I ara! Tant d'esforç per arribar a la lluna, allà dalt en el cel. Que no se n'adonen que aquí, a l'aigua, n'hi ha una de més propera?

I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos.

El talp i la lluna rebonica, escrit per Jonathan Emmett i il.lustrat per Vanessa Cabban.

Això era un talp que va sortir a prendre la fresca i que quan va veure la lluna, va quedar bocabadat. Va fer un xiulet molt llarg i va dir:

- Però quina cosa més rebonica!

La lluna es gronxava dalt del cel, com una perla blanca, com una moneda d'argent... I el talp se la mirava i remirava i deia:

- Voldria tenir una cosa tan rebonica dins del cau! -Ah!!! sospirava- Ja sé que faré. Saltaré i saltaré ben amunt ...

I salta que saltaràs, el talp va fer un bon rebombori, en va fer tant, que conill que esta dormint dins del seu cau, es va despertar i sortí a fora per veure què passava.

- Ep, talp! - rondinà el conill. Aquestes no són hores de fer rebombori.

- Bona nit, conill! -contestà el talp. Provo d'agafar aquella cosa tant rebonica d'allà a dalt.

- Vols dir la lluna? -preguntà el conill.

- Lluna! Quin nom més rebonic! -diu el talp.

- Deixa-la -l'avisa el conill. La lluna es massa lluny per a nosaltres.

Però el talp vol la lluna tant si com no. Ja ho tinc! -es diu. La tustaré amb un pal fins que caurà. I ja tenim el talp que agafa un pal i es posa de puntetes per tustar la lluna. Remena, remena...

I remena que remenaràs, el talp ensopega i cau damunt del llit de fulles de l'eriçó. Sort que és tovet!

- Ep, talp! -rondina l'eriçó. Què remenes a aquestes hores?

- Bona nit, eriçó contesta el talp. Provo de fer caure la lluna amb un pal.

- No podràs pas -l'avisa l'ericó. La lluna és massa lluny per a nosaltres.

Però el talp vol la lluna tan si com no. Ja ho tinc! -es diu. La faré caure a cops d'aglà. I ja tenim el talp que afina punteria... fort, fort fort i més fort!

- Ja n'hi prou talp! -rondina l'esquirol. No veus que em faràs un nyayo al cap?

- Bona nit, esquirol! -contesta el talp. Provo de fer caure la lluna a cops d'aglà.

- No podràs pas -l'avisa l'esquirol. És massa lluny per a nosaltres.

Però el talp vol la lluna tant sí com no.

- Ja ho tinc -es diu. M'enfilaré a un arbre i l'estiraré cap avall.

I enfila't que t'enfilaràs,al talp li agafa un mareig... Però és tossut i vol la lluna! S'enfila encara més i ja la veu. Com brilla al cim de l'arbre!

Llavors estira les potetes..., Lluna, lluneta, ai que ja et tinc... Però a l'últim... El talp rellisca! Ai! Aai! Aaai! ... que caic.

I patacada ve, patacada va...
Patatxap!
de cul al bassal.

El talp es frega la cua i fa un sospir.

- Ai lluna, lluneta, ja quasi et tenia! Ai que ploraré... Ep! Què és això que sura al bassal? Sembla una perla blanca... Sembla una moneda d'argent.

- És la lluna rebonica! -salta el talp. Deu haver caigut amb mi! I més content que un gínjol, el talp corre a abraçar-la. Però tan bon punt la toca, la lluna desapareix.

I assegut al bassal, el talp plora que ploraràs. Quins brans i quines llàgrimes! El conill, l'ericó i l'esquirol se'l miren tot curiosos.

- I doncs, què et passa talp? -li pregunta el conill.

- No, a mi no sanglota el talp, però a la lluna si! He aconseguit fer-la baixar i després l'he trencada. Era tan, TAN bonica... Ara ja no la tornaré a veure mai més!

- Ia ara, talp! -riu el conill. És impossible fer caure la lluna! I és impossible trencar-la! -riu l'ericó. I de segur que si mires al cel la veuràs. Veus? Era amagada al darrera d'un núvol!

- Ep, teniu raó! -riu el talp. La lluna ha tornat! I és més rebonica que abans.

I ja tens els quatre companyons que contemplen la lluna amb un somriure ample.

És bonica -diu el conill.
Molt bonica -somriu l'eriçó.
Molt i molt bonica -fa l'esquirol.
És rebonica -sospira el talp. Però és massa lluny per a nosaltres.

I conte contat...

Munia i la lluna, d’Asun Balzola

A ca la Munia, que viu molt lluny del poble, en una caseta que hi ha tota sola dalt d’una muntanya, s’han quedat sense aigua.
- Josep –diu la mare, haurem d’anar fins al riu a buscar aigua.
- Sí –contesta el pare, i ja cal que ens afanyem, que comença a vesprejar i aviat serà fosc.
- Au, noies, que baixem cap al riu!
La Munia i la seva germana, que es diu Andrea, salten i ballen de contentes que estan. Els seus pares duen unes galledes grosses; l’Andrea, una de petita, i la Munia hi va amb una ampolla buida.

Per tot arreu hi ha humitat. A la vora del riu, hi ha un tel de boira finíssim que diríeu que flota. I les falgueres brillen de gotes d’aigua. Ha sortit la lluna. Una lluna rodona i brillant.

- Mare! Pare! –diu la Munia, mireu la lluna. Sembla de paper d’embolicar la xocolata. El pare, la mare i l’Andrea omplen les galledes d’aigua, i la Munia, amb la seva ampolleta buida a les mans, va trescant entre els joncs tot pensant que sí que en vol, d’aigua. Però aigua de lluna, o aigua amb lluna, i fica l’ampolla dins del riu allà on el reflex de la lluna es perfecte per atrapar-la.

- Aigua de lluna! –crida la Munia mentre van pujant, a poc a poquet, pel corriol que s’enfila fins a casa seva.

- M’enduc la lluna amb l’ampolla!

I al vespre, a l’hora d’anar al llit, deixa l’ampolleta l damunt de la tauleta de nit i un got al costat per veure a la nit la seva aigua de lluna.

- Després, quan n’hauré beguda, em tornaré tan brillant com ella –pensa, i es va quedant adormida mentre, allà lluny, sent un gos que fa lladrucs.

Però, a mitjanit, algú truca –TOC! TOC! Al vidre de la finestra. La Munia es desperta. Ai!

I cuita a obrir la finestra. Hi ha la lluna, tota grossa i seriosa, asseguda a l’ampit entremig de dos testos.

-Alça! –diu la Munia. Quina bona olor que fas! Fas olor de nards.

- Muuuunia! –diu la lluna, no me faces la gara-gara.

- Per què estàs tan empipada?

- Perquè m’has llevat un bocí, xiqueta.

- És veritat, trobo que et falta un bocinet.

- Que ets valenciana?
- Sóc la lluna de València.

- Ja m’ho pensava, ja, que no eres de per aquí mateix. Escolta, i la lluna d’aquí?

- És una meua cosina, però s’ha gitat en el llit, que té un refredat. Així que me n’he hagut de venir cap ací.

- Ah! –diu la Munia, doncs trobo que us sembleu molt...

- No et penses, perquè la vostra té un geni...

- La meva germana i jo també som molt diferents...

- Això mateix, però la difícil ets tu. Que la teua germana és un bocí de pa.

La Munia calla i la lluna se la mira amb una mitja rialla enjogassada.

- Bé, xiqueta. I del meu bocinet, què me’n dius?

- Ara te’l torno. No me l’he begut pas. El tinc a la tauleta de nit. És que... feies tan bonic, allà sobre el riu...

La Munia corre cap a la tauleta, buida tota l’ampolleta en el got. El duu a la lluna i l’hi fa beure. La lluna beu a poc a poc, tal com cal, ulls clucs. I en un moment recupera el tros perdut.

- Gràcies, Munia. És que, ja ho voràs: a mi m’abelleix de mirar-me a l’aigua del riu, en els pous, damunt del mar. Però tota redona i ben sencera. I ara me’n vaig, que encara m’he de passejar per damunt del mar.

- No et puc fer una carícia? –demana la Munia.

- Sí, ja et deixe que ho faces. Com vols que no t’ho deixe fer?

- I la Munia acarona les galtones fredes de la lluna i la lluna li fa un petó tot blanc, i després, com una senyorassa, es va alçant de terra, allunyant-se cap al cel fosc.

I conte contat...