En Benet i el seu roure

Conte de Claude Levert i Carme Solé Vendrell. Versió catalana de Miquel Desclot.

En Benet tenia un amic. Un arbre. Un roure. El seu roure. L'havia conegut i començat a estimar quan l'arbre acabava de treure tota la fulla. Poderós, espès, opac de tant fullatge. En Benet abraçava el seu arbre, tancava els ulls sospirava, ah!

Altres vegades, en Benet s'enfonsava al cor mateix de l'arbre, en el desordre rugós de les branques, en el fullam dens, atapeït: com si s'enfonses en un gran llit de plomes. S'enfilava de branca en branca, en coneixia tots els replans. Agafava les fulles per sentir-se-les lliscar entre els palmells, després les olorava, uf! quina flaire... i també coneixia el dibuix.

Així, van passar tota una primavera i tot un estiu, en un cos a cos ple de rialles. Vivien tardes senceres de deliciosa migdiada a la frescor de la fronda esponerosa. Hi havia hores en que un esquirol corria de dalt a baix de l'arbre.

Cada dia, en Benet anava a veure el roure. Un matí, quan hi anava cap al racó del bosc on vivia el seu amic, en Benet va sentir una estranya música trista i seca. I es va aturar, sorprès, més, de cop i volta, la música també s'havia aturat. Va fer un pas i la cancó va tornar-hi. Va mirar a terra: la música freda sota els seus talons la feia una espesa catifa de fulles grogues. Les fulles cruixien.

El nen s'esverà. Aixecà els ulls cap a un arbre que fins ara no havia vist mai, enlluernat com estava pel seu arbre amic. I l'arbre li feia por. Mirà els altres arbres... Tots els arbres. Corre de l'un a l'altre, els arbres ja no són sinó espines d'arbres: les fulles són per terra i només resta contra el cel el dibuix nu de les branques.

En Benet corre sense alè cap al seu roure. En arribar-hi, respira: el seu arbre no ha canviat, no. L'infant s'esmuny, tranquil.litzat i feliç, entre les branques. Baix, baixet, li diu a cau d'orella un regitzell de tendreses. També s'entreté amanyagant les fulles. Però ara les fulles li canten d'una manera més seca entre les mans. Una mica de rovell treu el nas en alguns indrets. En Benet prova d'esborrar-lo amb el dit, un cop i un altre. La taca no marxa, però la fulla cedeix i cau, papallonejant fins a terra. Llavors en Benet, atabalat, grimpa cap amunt i escorcolla el roure, de les branques més baixes a les més altes.Sí, el seu arbre té tot l'aire d'estar malalt, també. En Benet li fa preguntes, l'amanyaga. Però la veu se li esquerda, de por.

De tant grimpar, fer capgirells i acrobàcies, en Benet acaba adormint-se de cansament, cargolat en un dels cimals del roure. I l'arbre malaltís el gronxa amb el vent. Ell sap prou bé que en Benet té por, però què li ha de dir! I així, doncs, només el gronxa. I les fulles li van caient, caient, vermelles, rosses, grogues...

En desvetllar-se, en Benet s'engresca i fa el pensament de salvar el seu arbre. Ara, tot al voltant, el bosc sembla un mar d'estaques negres plantades en una sorra d'un groc viu.

Cada dia del món, en Benet examina el roure. Va descobrint les fulles més afectades per la malaltia i les va assegurant a les branques amb un filferro prim que ha robat a les golfes de la casa. Però no pot anar prou de pressa i en cauen més que no n'arregla. Aleshores va mullant les fulles més seques i va traient-ne els insectes que hi fan niu. Embolica el tronc amb parracs de llana que ha agafat de casa (els draps d'enllustrar les sabates han desaparegut misteriosament; les geques de vellut de l'avi, que dormien ben apilades al bagul de les golfes, ara escalfen el gran roure fredolic).

S'ha de dir que fa realment molt de fred: el sol que jugava amb les fulles ja no ve gaire sovint. Els dies són més curts i a les nits, massa llargues, glaça de ferm: per anar a retrobar el seu arbre, al cap d'uns dies, en Benet ja pot passar tranquil.lament per damunt l'estanyol verd. És dur i lluent del glaç, i resisteix bé el seu pes lleuger.

Durant tot l'hivern, dia rera dia, el nen s'hi ha esforçat de valent. Però si el roure sembla aguantar, també és veritat que cada dia perd unes quantes fulles, que fan un redol flonjo i daurat a terra, entorn de l'arbre.

En Benet no pot atrapar-les totes. Prou enganxa una aquí, una altra allà, i n'agafa d'altres al vol i rellisca i cau i es torna a enfilar. Ni sent el fred ni veu la neu que va afeixugant les fulles fins afer-les caure. Mentre treballa, plora, perquè perd el seu amic. Ja no sap què fa ni on és. I cada tarda s'adorm, rebentat, contra el tronc raspós embenat amb els parracs de llana rosegats de gel.

Un matí ja no pot comptar més enllà d'una dotzena de fulles sobrevivents a dalt de l'arbre i, sota el sol tebi, en Benet encara va visitant, bo i trist, totes les branques. Tot d'un plegat, es fixa en una cosa. A les branques, una mica pertot arreu, petits borrallons, suaus i flonjos, butllofen l'escorça.

Gratant una mica s'hi poden veure unes puntetes verdes. D'un verd tendre, trencadís. Tot l'arbre sembla estar-ne ple. I cada albada sembla inflar els tendres borrallons als mateixos indrets de les fulles caigudes.

Deu ser una altra malaltia? No, és massa bonic per ser un mal. Llavors en Benet se'n va a veure els arbres del voltant. Té, resulta que tots tenen els mateixos borrallons cotonosos escampats per les branques!

Entre que el dia es lleva cada cop més d'hora, i que el sol l'acompanya, els arbres canvien de pressa. Les boletes flonjoses s'inflen i s'entreobren per deixar treure el cap a unes curioses cosetes verdes recargolades que es van desplegant a poc a poc sota la rosada. S'estenen i s'allarguen sota els ulls atordits del noiet, que aviat va retrobant, en aquestes explosions verdes, la forma dentada de les antigues fulles del seu arbre.

Corre de branca en branca, visitant tot el roure. Se sent sacsejat per sanglots d'alegria i, tot seguit, per una bona riallada: ha salvat el seu amic, ha salvat el seu amic... Les fulles tornen a ser-hi, dures, rebels sota la mà.

En Benet riu al sol, s'abraça a l'escorça que li esganrrinxa la galta, però ell ni se n'adona. Li treu la bufanda i la llença ben lluny, saltant i ballant com un beneit.

Després s'atura: el bosc, tot el bosc és viu i espès, i canta. Canta una cançó de bon tros més alegre que la darrera. Dolça, amb un punt àcid, com el verd de les fulles.

Els pollancres, els faigs, els plàtans, tots els arbres han reprès el seu tirat d'arbre. En Benet avança pel bosc i torna a trobar les fulles nerviüdes dels salze i les fulles amples de la morera.

No entén bé res. Però ni tan sols s'amoïna per entendre-ho. És massa feliç. La seva fatiga desesperada es comença a calmar. En Benet es cargola en un dels cimals del roure, amb el front entre les fulles, i s'adorm.

Conte contat...

Un conte que ajudarà a petits a entendre una mica més la natura i a grans... a somiar?