Diumenge a rodalies

En Mamadú ha decidit que la millor manera d’aprofitar el matí assolellat de diumenge és baixar a Barcelona, a passar el dia amb els seus amics, Doro i Mogambo. Està una  mica cansat, doncs la feina del mercat, de dilluns a dissabte, tot el dia carretejant caixes de roba, li consumeix l’ energia, però no vol perdre un dia lliure i amb un sol resplendent restant tancat entre les quatre parets del pis fosc i humit, que comparteix amb els seus cosins, a Calella. Ben d’hora agafa el tren de rodalies i cap a Barna falta gent!

Els vagons del tren van força buits. Es respira un ambient relaxat, de calma, res a veure amb les preses dels dies de diari, d’ambient seriós, de gent arreglada que va per feina. El diumenge la gent va desvagada, indolent, mirant el mar o, simplement, pensant en les seves coses. Alguns joves dormen sobre els seients, fins i tot n’ocupen més d’un, però ningú els hi qüestiona, n’hi ha per a tothom.  Em Mamadú entra al vagó i tria per seure un racó, al fons, on no hi ha ningú. Seu i estira les cames, gaudint de la pau, només interrompuda pels sorolls del tren, ZZZZRRRRRRR ZZZZZZZRRRRR. El sol suau que entra a través dels vidres de la finestra, li proporciona una calidesa que el reconforta.

A l’altra costat de seients, just enfront d’on es troba ell, una senyora poc convencional, hippie flowers, prenc notes amb fruïció. Per moments, l’esguarda i es pregunta què deu estar escrivint, no sembla pas que sigui la llista de la compra, o coses pendents de fer. Diria que està escrivint un diari. La mira dissimuladament, no vol que se n’adoni de que l’observa. Tot i que se la veu tant concentrada que sembla difícil que aixequi el cap del seu quadern. De cop li ve com flaix i pensa que la coneix que l’ha vista en un altre lloc abans, de seguida, canvia d’idea i es diu a ell mateix -no pot ser, no la conec de res. És clar que aquestes senyores bohèmies no se sap mai... -.

Li recorda aquella altra que ve al mercat d’Arenys de Mar a comprar bruses i vestits de colorins. Aquella, un dia la jefa li va explicar que era poeta i vaja pinta que té la senyora. Sempre tria la roba més llampant. De fet és una dona divertida, pensa en Mamadú,  a mig camí entre una bruixa i una boja. Tot i que sempre el tracta molt bé, amb molta educació. És de les poques persones que passen pel mercat que l’anomenen pel seu nom i li demana les coses amb amorositat i dient si us plau. Això és poc corrent, la majoria de dones li diuen “oye chico” i altres simplement “chico”. En canvi la poeta, cada dia quan arriba li diu: 

-Hola Mamadú, com estàs? Com t’ha anat la setmana? –i això el fa sentir bé. En Mamadú somriu recordant a la poeta, mentre mira de cua d’ull la dona que prenc notes i que ara, precisament, ha deixat de fer-ho per esguardar el mar. Pensa que semblen cosines germanes.

***********

Aquell dia baixava a a Barcelona per trobar-me amb un amic. Volíem visitar l’exposició de Goya al CaixaForum i qui sap, donar un tomb per la ciutat... Una servidora ja l’havia vista, però sóc d’aquelles persones a qui ens agrada repetir allò que ens causa plaer. No m’importa mirar, una i altra vegada, el mateix quadre perquè descobreixo detalls,  expressions, traços que m’havien passat desapercebuts. A força de repeticions, capto la riquesa d’una obra literària, una pintura, un pel·lícula.... La meva afició a gaudir dels detalls em porta a aprendre un diàleg d’una pel·lícula, un paràgraf d’un llibre, uns trets d’un retrat... Un cop memoritzats, la pel·lícula o el llibre passen a un segon terme per a mi, però integro dins dels meus esquemes la frase o el diàleg. A mi m’agrada pensar que faig un aiguabarreig de coneixements, així ho diria el meu amic Pius. És clar que tractant-se d’una exposició de Goya..., com no pinto, no imitaré res, però segur que alguna cosa bona en trauré.

Aquests són els pensaments que tinc  al vagó solitari del tren de rodalies cap a Barcelona, amb el soroll ZZZZZZZRRRRRRR del tren i l’agradable sensació que em proporciona el sol càlid que entra per la finestra, acariciant-me. Com sempre, el meu quadern vermell em serveix per deixar testimoni.

De cop miro i veig un noi d’ulls grans, amb còrnies envermellides, a prop meu. Deixo per una estona els meus pensaments i em dedico a observar-lo. Pobre, fa cara de cansat, penso de seguida.  Els cèrcols vermells de les seves còrnies m’indiquen que pot ser ve de treballar i no ha dormit en tota la nit. També penso que potser no, podria venir d’una nit de festa, on ha consumit algun porro i per això té els ulls tant vermells. La meva curiositat és desperta i, sota la impunitat que m’atorguen les ulleres de sol, em dedico a repassar tots els detalls de la persona que seu a poc metres de mi.

Imagino que deu ser un noi que treballa ajudant pagesos de grans explotacions agrícoles. Ves a saber! Segur que l’han tingut tota la nit treballant sense descans i que com a jornal, li han pagat una misèria. Per això té els ulls tant vermells, perquè no ha dormit. A més, li miro les mans i veig que les té gastades, endurides pel treball. També porta una motxilla, on deu guardar la roba de treball. Quina vida! I tant jove que es veu! Ho té molt difícil aquest noi. I mentre penso tot això, arribem a la parada d’Arenys de Mar i puja la meva amiga Teresa, la poeta.

-Quina sorpresa noia! Quant temps fa que no ens veiem? Dos petons, mua, mua. I què com va tot? 

- Bé, com sempre! Ara baixo a Barcelona, a veure una exposició de Goya. I tu? 

- Doncs, treballant una mica i cuidant-me del Martí que torna a estar malament de la cama, li posen corrents a l’hospital, un cop a la setmana. Ai!-fa la Teresa de cop i volta-. Aquell noi d’allà, el conec, és el Mamadú que treballa al mercat, en una parada de roba. Mira, aquesta brusa que porto, ell em va ajudar a triar-la. Té molt bon gust, per això sempre li demano la seva opinió. S’està cada dissabte al mercat d’Arenys de Mar. 

Espera que el saludo.

-Hola, Mamadú! Com estàs?

****************

En Mamadú aixeca el cap i veu la poeta sobre la que pensava fa una estona i somriu per la coincidència i per com és de petit el món, mentre fa un gest amb el cap que vol ser una salutació. Però de cop i volta sent una mena de pànic perquè veu possible que les dues bohèmies es traslladin cap al seu racó i comencin a fer-li preguntes. Les veu tant simpàtiques i rialleres... i amb aquestes ganes de comunicar-se. Mira al seu voltant buscant ajuda i després del ZZZZZZZZZZZZRRRRRRRRRRR li arriba la solució:

-PROPERA PARADA CALDES D’ESTRAC. -En Mamadú decideix baixar en aquella parada i agafar el tren cap a Barna que passarà després.