Una dona difícil

Aquest dies llegeixo una biografia sobre Rodoreda, escrita per Mercè Ibarz molt interessant. M'és difícil fer una síntesi de tot el que explica, i encara més, si tenim en compte que Ibarz és una excel.lent escriptora i el llibre, més que una biografia, és una recreació de la vida i obra de Rodoreda.

Una de les idees que Ibarz ens transmet és que Rodoreda fou una dona que va viure perillosament i no només pel fet d'haver d'exiliar-se, també per la manera de gestionar les seves relacions amb la família, els amics i els col.legues de professió. Això li generà una fama de dona aspra, malgrat el seu somriure. Els seus col.legues no la reconeixien i, fins i tot, es va posar en dubte que era ella qui escrivia. Copio una frase que "corria" que m'ha cridat l'atenció.

"que es podia esperar d'una cursi que parlava de coloms, d'impotents, d'amors desgraciats i de flors...!

I és curiós perquè Picasso, diuen els que el van conèixer, que era també força excèntric, però ves per on! Ell queia en gràcia. Bé, el cas és que m'agrada molt la Rodoreda perquè transforma el dolor en vida i els seus personatges, els més coneguts, són gent normal, no gens heroics, més aviat perdedors, marginals. De fet crea uns perfils que després tornarem a trobar amb Marsé. I, simplificant, diré, també m'agrada perquè parla de les flors i de les pedres, dos dels meus fetitxes

"He cultivat l'oblit de tot el que m'ha sembla nociu  per a la meva ànima i he cultivat l'admiració per les coses que em fan bé: pel quiet poder de les flors que em procuren moments inefables, per la lenta paciència de les pedres precioses, màxima puresa de la terra, pels grans abismes d'aquest cel tan proper i tan llunyà alhora, on brillen i tremolen totes les constel.lacions".

Rodoreda, blanca, com l'escorça del bedoll, resistent i flexible, com les seves branques.

***

Si vols saber-ne més el llibre es diu "Rodoreda exili i desig".

Gràcies Elisabet. Brindem, malgrat tot, pels amors perduts.