Dublinesos, de James Joyce

( "Els morts", alguns fragments traduïts del castellà per mi)

Gabriel restà immòbil al vestíbul fosc, observant la seva dona. Hi havia misteri i gràcia en el seu gest, com si ella fos el símbol d'alguna cosa. Es preguntà de què podia ser símbol una dona dreta en una escala escoltant una melodia llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquesta mateixa posició. El barret de feltre blau ressaltaria el bronze del seu cabell retallat en l'ombra i els fragments foscos del seu vestit farien les parts clares de relleu. Llunyana melodia anomenaria ell al quadre, si fos pintor.

Tancaren la porta del davant i tia Kate, tia Júlia i Mary Jane tornaren al vestíbul rient encara.

-Quin un, aquest Freddy, és terrible! -va dir Mar Jane-. Terrible!

Gabriel no va dir res sinó assenyalà cap a les escales, cap on era aturada la seva dona. Ara, amb la porta del vestíbul tancada, s'escoltaven més clars la veu i el piano. Gabriel aixecà la mà en senyal de silenci. La cançó semblava estar en l'antic to irlandès i el cantant no semblava estar segur de la lletra ni de la seva veu. La veu, que sonava planyívola per la distància i l'afonia del cantant, subratllava dèbilment les cadències d'aquella cançó amb paraules que expressaven tant de dolor:

Oh, la pluja cau pels rissos xops
I tinc la pell molla de rou,
El meu fillet jeu mort de fred...

(Diàleg dels personatges i Mr D'Arcy i el cantant, deixa de cantar)

Gabriel mirava la seva dona que no es barrejà amb la conversa. Estava dreta sota el llum i la flama del gas il.luminava el viu bronze del seu cabell, que ell havia vist a ella eixugar al foc uns dies abans. Seguia en la seva actitud i semblava no ser conscient de la conversa al seu voltant. Finalment, es girà i Gabriel pogué veure que tenia les galtes vermelles i els ulls brillants. Una sobtada petja d'alegria omplí el seu cor.

-Mr D'Arcy -digué ella- quin és el nom de la cançó que vostè ha cantat?

-Es diu La jove d'Aughrim -va dir Mr D'Arcy-, però no la puc recordar molt bé. Per què? La coneix?

-La jove d'Aughrim -repetí ella-. No podia recordar el nom.

(diàleg)

Gabriel i la seva dona surten al carrer. Encara era fosc. Una pal·lidesa groga i melancòlica es posava sobre les cases i el riu; i el cel semblava estar baixant. El terra es feia fang sota els peus i només restaven restes de neu sobre les teulades, al mur de l'escullera i en les baranes dels voltants. Els llums cremaven encara amb fulgor vermell en l'aire llòbrec i, a l'altra banda del riu, el palau de les Quatre Corts s'aixecava amenaçador contra el cel onerós.

Caminava ella davant d'ell amb Mr D'Arcy, les seves sabates embolicades sota el braç, les seves mans aixecant la faldilla del fang. No tenia ja un posat graciós, però els ulls de Gabriel brillaven de felicitat. La sang copejava en les seves venes; i els pensaments s'acumulaven al seu cervell: orgullosos, tendres, valerosos.

Caminava ella davant tan lleu i tan dreta que ell desitjà caure-li al darrera sense soroll, agafar-la per les espatlles i dir-li a cau d'orella alguna cosa tendra i afectuosa. Li semblava tan fràgil que volia defensar-la de qualsevol cosa per a després restar sol amb ella. Moments de la seva vida secreta junts acudiren com estels a la seva memòria. Junt a la tassa de té de l'esmorzar, un sobre desgastat que ell acariciava amb la seva mà. Els ocells piulaven a l'heura i la lluminosa teranyina del cortinatge sobre el terra: era tan feliç. Estaven en ....
....

Amb la tendra escalfor dels estels, irromperen a il·luminar la seva memòria moments de la seva vida junts que ningú coneixia, que ningú sabria mai. Anhelava fer-li recordar a ella tots aquells moments, per fer-li oblidar la seva avorrida existència junts i que rememorés solament els moments d'èxtasi. Doncs els anys, sentia ell, no havien saciat la sed de la seva ànima o la d'ella. Els fills, els seus escrits, la seva tasca de mestressa de casa no havien apagat el tendre foc de les seves ànimes. En una carta que li va escriure en aquell temps, ell li deia: Per què paraules com aquestes em semblen buides i fredes? És perquè no hi ha una paraula tan tendra que sigui capaç de ser el teu nom?

Com una melodia llunyana aquestes paraules que havia escrit anys enrere li arribaren des del passat. Desitjava estar a soles amb ella. Quan tots haguessin marxat, quan estiguessin sols ell i ella a l'habitació de l'hotel, aleshores estarien junts. La cridaria dolçament:

-Gretta!

Potser no el sentiria ella de seguida: s'estaria despullant. Més tard, alguna cosa de la seva veu cridaria la seva atenció. Es giraria ella a mirar-lo...

A la cantonada de Winetavern Street van trobar un cotxe. Es va alegrar de que fes tant de soroll, doncs estalviava la conversa. Ella mirava per la finestra i semblava cansada. Els altres quasi no parlaven, assenyalant un edifici o un carrer. El cavall al galop desvagat sota el cel ombrívol, tirant del carruatge, i Gabriel era de nou en un cotxe amb ella, al galop per atrapar un vaixell, al galop cap a la seva lluna de mel.

Quan el cotxe travessava el pont O'Connell, Miss Callagan va dir:

-Diuen que ningú creua el pont O'Donell sense veure un cavall blanc.

-Jo veig un home blanc aquesta vegada -va dir Gabriel.

-On? -va preguntar Mr. D'Arcy?

Gabriel assenyalà l'estàtua, on hi havia neu. Després la saludà familiarment i aixecà la mà.

-Bona nit, Daniel -va dir alegrement.

Quan el cotxe arribà a l'hotel, Gabriel saltà a fora i, malgrat les protestes de Mr. D'Arcy, pagà al cotxer. Li donà a l'home un xíling pel viatge. L'home el saludà i digué:

-Feliç any nou, senyor.
-Igualment -va dir Gabriel, cordial.

Ella es recolzà un instant al seu braç al sortir del cotxe, i després, dreta a la vorera, donant la bona nit als altres. S'agafava lleument al seu braç, tan lleument com quan ballà amb ell abans. Se sentí orgullós i feliç aleshores: feliç d'estar amb ella, orgullós de la seva gràcia i aspecte senyorial. Mes ara, després d'evocar tants records, el primer contacte amb el seu cos, harmoniós i estrany i perfumat, produí en ell un agut batec de luxúria. Aprofitant-se del seu silenci, li premé el braç al seu costat; i al detenir-se a la porta de l'hotel, sentí que havien fugit de les seves vides i els seus deures, fugit de la família i dels amics, i havien fugit junts, els seus cors vibrants i salvatges, a la recerca d'una aventura nova.

Un vell dormitava en una de les grans butaques d'orelles del vestíbul. Encengué una espelma a l'oficina i els precedí escales amunt. El seguiren en silenci, els seus peus trepitjant sordament els flonjos graons estorats. Ella pujava darrera el porter, el seu cap doblegat per l'ascens, les seves fràgils espatlles corvades com per una pesada càrrega, la seva faldilla cenyida. Posaria els braços al voltant del seu cos per obligar-la a detenir-se, doncs li tremolaven pel desig de posseir-la i només la pressió de les seves ungles contra el palmell de la mà mantenia sota control l'impuls del seu cos. El porter s'aturà a les escales per redreçar l'espelma que vessava. Es detingueren darrera d'ell. En silenci, Gabriel podia escoltar l'espelma desfent-se degotant a la palmatòria, tant com el batec del cor colpejant les seves costelles.

El porter els conduí al llarg del passadís i obrí una porta. Després, col.locà la inestable espelma en una tauleta de nit i els demanà a quina hora volien els senyors despertar-se.

-A les vuit -digué Gabriel.

El porter assenyalà cap al botó del llum i començà a murmurar una disculpa, però Gabriel el detingué.

-No volem llum. N'hi ha prou amb la del carrer. I jo diria -va dir, assenyalant l'espelma- que vostè pot, amic meu, alliberar-nos de l'instrument.

El porter va carregar amb l'espelma una altra vegada, però sense pressa, doncs s'havia sorprès de la idea tan innovadora. Després, murmurà bona nit i sortí. Gabriel passa el pestell.

La fantasmal llum de l'enllumenat públic il.luminava el tram de la finestra a la porta. Gabriel llençà abric i barret sobre el sofà i creuà l'habitació en direcció a la finestra. Mirà a baix al carrer per calmar una mica la seva emoció. Després, es girà per recolzar-se en un armari, d'esquenes a la llum. Ella s'havia tret el barret i la capa i s'aturà davant d'un gran mirall per descordar-se el vestit. Gabriel es parà a mira-la un moment i després digué: -Gretta!

Es gira ella lentament del mirall i travessà el quadre de llum per acostar-se. La seva cara lluïa tan seria i cansada que les paraules no gosaven sortir dels llavis de Gabriel. No, no era el moment encara.

-Se't veu cansada -digué ell.
-Ho estic una mica -respongué ella.
-No et sents malalta ni dèbil?
-No, cansada: això es tot.

S'anà a la finestra i es quedà allà, mirant cap afora. Gabriel esperà de nou i després, patint de que el guanyés la indecisió, digué, aspre:

-Per cert, Gretta!
-Què és?
-Tu coneixes a aquest pobre home Malins? -va dir ràpid.
-Sí. Què li passa?
-Res, que el pobre és d'allò més decent, després de tot -seguí Gabriel amb veu falsa-. Em va tornar el soberano que li vaig prestar i no ho esperava, en absolut. És una llàstima que no s'allunyi d'aquest tipus Browne, doncs no és mala persona.

Tremolava, molest. Per què semblava ella tan distreta? No sabia per on començar. Estaria molesta, ella també, per alguna cosa? Si només es tornés o vingués cap a ell per si mateixa. Prendre-la així com estava seria bestial. No, havia de notar una mica de passió als seus ulls. Desitjava dominar el seu estrany estat d'ànim.

-Quan li vas prestar la lliura? -preguntà ella després d'una pausa.

Gabriel lluità per contenir-se i no arrencar a maleir brutalment a l'idiota de Malins i la seva lliura. Anhelava cridar-li des de fons de la seva ànima, prémer-li el cos, dominar-la. Però digué: -Oh, per Nadal, quan obrí la seva botigueta de felicitacions a Henry Street.

Patia tal febre de ràbia i desig que no la sentí acostar-se des de la finestra. Ella s'aturà davant d'ell un instant, mirant-lo de forma molt estranya. Després, posant-se de puntetes i posant les seves mans, lleu, en les seves espatlles, el besà.

-Ets tan generós, Gabriel -digué.

Gabriel, tremolant de delit davant el seu petó sobtat i la raresa de la seva frase, li posà una mà sobre el cabell i començà a allisar-li  cap enrere, quasi sense tocar-lo amb els dits. El rentat se l'havia posat molt fi i brillant. El seu cor desbordava felicitat . Just quan la desitjava havia vingut ella per la seva pròpia voluntat. Potser els seus pensament  corrien acords amb els seus. Potser ella sentia l'impetuós desig que ell guardava dins i el seu estat d'ànim imperiós l'havia dominat. Ara que ella se li havia lliurat tan fàcilment es preguntà el per què d'haver estat tan covard.

Es posà dret, aguantant el seu cap entre les mans. Després, abraçant-la, va dir en veu baixa:

-Gretta estimada, en què penses?

No respongué ella ni cedí a la seva abraçada per complert. De nou parlà ell:

- Diga'm què és, Gretta.Crec que sé què et passa. Ho sé?

No respongué ella de seguida. Després, va dir amb un atac de plor:

- Oh, penso en aquella cancó, La jove d'Aughrim.

Es va deixar anar del seu braç i va córrer fins al llit i, llençant els braços sobre la capçalera, amagà la cara. Gabriel es quedà paralitzat un moment i després la seguí. Quan creuà pel davant del mirall giratori es mirà sencer: l'ample pit de la camisa, farcit, la cara amb aquella expressió que sempre l'intrigava quan la veia al mirall.... Es detingué a pocs passos d'ella i li digué:

Que succeeix amb aquesta cançó? Per què et fa plorar?

Ella aixecà el cap d'entre els braços  i s'eixugà els ulls amb el dors de la mà, com un nen. Un to més bondadós del que hauria volgut s'introduí en la seva veu.

- Per què, Gretta? -preguntà.

- Penso en una persona que cantava aquesta cançó fa temps.

- I qui és aquesta persona? -preguntà Gabriel, somrient.

- Una persona que vaig conèixer a Galway quan vivia amb la meva àvia -va dir ella.

El somriure s'esfumà de la cara de Gabriel. Una ràbia sorda li creixia de nou al fons del seu cervell i l'apagat foc del desig començà a cremar-li amb fúria a les venes.

- Algú de qui vas estar enamorada? -preguntà irònicament.

- Un noi que vaig conèixer -respongué ella- que es deia Michael Furey. Cantava aquesta cancó, La jove d'Aughrim. Era tan delicat.

Gabriel restà callat. No volia que ella sabés que estava interessat en el seu noi delicat.

- Com si el veiés -va dir un moment després-. Quins ulls tenia: grans, negres! I quina expressió en ells... quina expressió.

- Ah, aleshores estaves enamorada d'ell? -va dir Gabriel.

- Sortia amb ell a passejar -va dir ella, quan vivia a Galway.

Un pensament passà pel cervell de Gabriel.

- Potser era per això que volies anar a Galway amb aquella noia Ivors? -digué fredament.

Ella el mirà i li preguntà, sorpresa:

- Per a què?

Els seus ulls van fer que Gabriel sentís neguit. Arrossant les espatlles digué:

- Com ho he de saber jo? Per veure'l, no?

Retirà la mirada per recórrer amb els ulls el raig de llum fins a la finestra.

- Ell està mort -digué ella al cap d'una estona-. Morí quan tot just havia fet disset anys. No és terrible morir tan jove?

- Que era ell? -preguntà Gabriel, irònic encara.

- Treballava al gas -digué ella.

Gabriel se sentí humiliat pel fracàs de la seva ironia i davant l'evocació d'aquesta figura d'entre els morts: un noi que treballava al gas. Mentre ell havia estat ple de records de la seva vida secreta en comú, ple de tendresa i desig, ella el comparava mentalment amb un altre. El va assaltar una vergonyosa consciència de si mateix. Es va veure com una figura ridícula, actuant de missatger de les seves ties, un nerviós i ben intencionat sentimental, presumint d'orador amb els humils, idealitzant fins a la seva visible luxúria: el patètic tipus vanitós que havia vist momentàniament al mirall. Instintivament donà l'esquena al llum, no fos cas que ella veiés la vergonya que li cremava el rostre.

Tratà de mantenir el seu to fred, d'interrogatori, però quan parlà la seva veu era diferent i humil.

- Suposo que estaries enamorada d'aquest Michael Furey, Gretta -digué.

- Em sentia molt bé amb ell aleshores -digué ella.

La seva veu sonava velada i trist. Gabriel, sentint ara com seria d'inútil tractar de portar-la més lluny del que es va proposar, acaricià una de les seves mans i digué, ell també trist:

- I de què morí tan jove, Gretta? Tuberculós, suposo.

- Crec que morí per mi -respongué ella.

Un terror lleu s'apoderà de Gabriel davant de la seva resposta, com si, al moment que confiava triomfar, un ésser intangible i venjatiu es llances sobre ell, reunint les forces del món tènue per tirar-se-li a sobre. Però es va espolsar lliure amb un esforç del seu raonament i continuà acariciant-li a ella la mà. No la interrogà més perquè sentia que li explicaria tot per ella mateixa. La seva ma estava humida i càlida: no responia a la seva carícia, però ell continuava acaronant-la tal i com havia acaronat la seva primera carta aquell matí de primavera.

Era a l'hivern -digué ella-, cap al començament de l'hivern quan jo anava a deixar la meva àvia per venir aquí al convent. I ell estava malalt sempre a la seva pensió de Galway i no el deixaven sortir i ja li havien escrit a la seva família a Oughterard. Estava aixafat, deien, o una cosa així. Mai ho vaig saber del cert.

Va fer una pausa per sospirar.

El pobre -digué. Em tenia molta estimació i era tan gentil. Sortíem a caminar, tu saps Gabriel, com ho fan al camp. Hauria estudiat cant si no hagués estat per la seva salut. Tenia bona veu, el pobre Michael Furey.

- Bé, aleshores? -preguntà Gabriel.

- Aleshores, quan va arribar l'hora de deixar jo Galway i venir aquí per al convent, ell estava molt pitjor i no em deixaven ni veure'l, per això li vaig escriure una carta dient-li que m'anava a Dublín i tornava a l'estiu i que esperava que estigués millor aleshores.

Va fer una pausa per controlar la seva veu i seguí:

-Aleshores, la nit abans de marxar, jo hi era a casa de la meva àvia a l'ílla de les Monges, fent les maletes, quan vaig sentir que llençaven pedres a la finestra. El vidre estava tan embafat que no podia veure, vaig córrer a baix tal i com anava, vaig sortir al pati i allà hi era el pobre al final del jardí, tremolant.

- No li vas dir que se n'anés cap a casa seva? -preguntà Gabriel.

- Li vaig pregar que tornés de seguida i li vaig dir que es moriria amb tanta pluja. Però ell em va dir que no volia seguir vivint. Puc veure els seus ulls aquí mateix, aquí mateix! Estava aturat al final del jardí on hi havia un arbre.

- I se'n va anar? -preguntà Gabriel.

- Sí, se'n va anar. I quan no portava més que una setmana al convent es va morir i el van enterrar a Oughterad, d'on era la seva família. Ai! El dia que vaig saber que, s'havia mort!

Es va aturar, ofegada en plor, i, sobresaltada per l'emoció, jagué al llit de bocaterrosa, a plorar sobre la vànova. Gabriel sostingué la seva mà durant una estona, sense saber què fer, i després, temerós d'immiscir-se en la seva pena, la deixà caure gentilment i se'n va anar, silenciós, a la finestra.

Ella dormia profundament.

Gabriel, recolzat en un colze, mirà per una estona i sense sentiment el seu cabell revoltat i la seva boca entreoberta, escoltant la seva respiració profunda. Així que ella va tenir un amor com aquell en la seva vida: un home que havia mort per la seva causa. Quasi li feia mal ara pensar en la pobra part que ell, el seu home, havia significat en la seva vida. La mirà mentre dormia com si ella i ell mai haguessin estat casats.  Els seus ulls tafaners es fixaren una bona estona en la seva cara i el seu cabell: i, mentre pensava com hauria estat ella aleshores, al temps de la seva primera bellesa ufanosa, una estranya i amistosa llàstima per ella envaí la seva ànima. No volia dir-se a sí mateix que ja no era bonica, però sabia que la seva cara no era la cara per la que Michael Furey desafià la mort.

Potser ella no li va fer a ell tot el conte. Els seus ulls s'adreçaren a la cadira sobre la que ella havia deixat algunes de les seves robes. Un cordill del cosset penjava fins el terra. Una bota es mantenia dreta, la canya flàccida caiguda; la seva companya jeia al seu costat. Es va estranyar de les seves emocions arrauxades de l'hora anterior. D'on venien? Del sopar de la seva tia, de la seva arenga idiota, del vi i del ball, d'aquella alegria fabricada en donar la bona nit al passadís, del plaer de caminar al costat del riu sota la neu. Pobra tia Júlia! Ella, també, seria ben aviat una ombra junt a l'ombra de Patrick Morkan i el seu cavall.  Havia atrapat al vol aquell aspecte turgent del seu rostre mentre cantava  Vestida per al casament. Aviat, potser, se seuria en aquella mateixa sala, vestit de dol, el negre barret de seda sobre els genolls, les cortines baixes i la tia Kate aseguda al seu costat, plorant i mocant-se mentre li explicava de quina manera havia mort Júlia. Buscaria ell al seu cap algunes paraules de consol, però no trobaria més que les corrents, inútils i maldestres. Sí, sí: ocorreria aviat.

L'aire de l'habitació li gelava l'esquena. S'estirà amb cura sota els llençols i es girà del costat de la seva dona. Un a un s'anaven convertint ambdós en ombres. Millor passar amb audàcia a l'altre món a l'apogeu d'una passió que marcir-se devorat sòrdidament per la vida. Pensà com la dona que descansava al seu costat havia evocat al seu cor, durant anys, la imatge dels ulls del seu amant el dia que ell li digué que no volia seguir vivint.

Llàgrimes generoses ompliren els ulls de Gabriel. Mai havia sentit allò per cap dona, però sabé que aquell sentiment havia de ser amor. Als seus ulls les llàgrimes creixeren en la foscor parcial de l'habitació i s'imaginà que veia una figura d'home, jove, dret sota un arbre amarat. Hi havia altres formes properes. La seva ànima s'havia acostat a aquell lloc on habiten els seguidors dels morts. Era conscient, però no podia agafar les seves tènues presències. La seva pròpia identitat fugia a un món intangible i gris: el sòlid món on els morts es van criar i visqueren es dissolia consumint-se.

Lleus volves al vidre el van fer tombar-se cap a la finestra. De nou nevava. Somnolent va veure com les volves, de plata i ombres, queien en diagonal cap als llums. Havia arribat l'hora de canviar el seu rumb a ponent. Sí, els diaris eren al cert: nevava a tota Irlanda. Queia neu a cada espai de la fosca plana central i a les muntanyes pelades, queia suau sobre Allen i, més a l'oest, suau queia sobre les fosques, revoltades aigües de Shannon. Queia, així, en tot el desolat cementiri de la muntanya on jeia Michael Furey, mort. Descansava, espesa, a l'atzar, sobre una creu corba i sobre una llosa, sobre les llances del barri i sobre les espines ermes. La seva ànima queia lenta adormint-se escoltant caure la neu lleu sobre l'univers, com el descens de la seva última decadència, sobre tots els vius i tos els morts.